Història i memòria

Sant tornem-hi. Són massa dolentes les notícies sobre la situació econòmica espanyola, amb una abismal distància entre les previsions governamentals sobre la recuperació i les que anuncien les principals entitats bancàries. Així doncs, cal tornar a treure a passejar un espantall, Franco, de qui, per molt que s’hi entestin a les escoles, almenys els estudiants universitaris que jo he tractat al llarg dels anys i que es compten per centenars, fa molt que ja no tenen ni una vaga idea del que va significar, fer o dir. De manera que aquella consideració sobre la capacitat del “Cabdill per la gràcia de Déu, sols responsable davant d’Aquest i de la història” de deixar-ho tot “lligat i ben lligat”, en el present sembla més aviat una llegenda urbana. Si no, no fora possible que en una nova versió de Zapatero i el seu capità Lozano, ara Sánchez i els seus socis de govern tornin a parlar d’un tema que res té a veure amb les tribulacions (no resoltes) de la majoria. Sí, certament aquesta reforma de la legislació anomenada de “memòria històrica” (com si la història i la memòria fossin compatibles) ve acompanyada d’altres de laborals impossibles, i pedaços sobre unes pensions insostenibles, però mentre ens entretenim amb aquella insurrecció militar del 36 que va entrar a Barcelona entre aclamacions de la seva societat civil no pensem gaire en el que hem de patir per recuperar-nos d’una situació inflacionària i un deute públic desbocat. Circ, més que pa.

De memòria històrica a memòria democràtica, aquest és un dels canvis que s’anuncien des del Consell de Ministres. No és menor aquest canvi en la terminologia legal que tracta els fets, les normes i les sentències del nostre passat més o menys recent, en un lapsus temporal que és sens dubte el que convé als seus autors, ja que comença a la guerra civil (no abans) i arriba fins l’any 1982, quatre després de la promulgació de la vigent Constitució. Si unim terminologia i línia de temps, la conclusió és òbvia: no hi ha hagut més crims que els comesos pels partidaris de Franco, en el seu nom o complint les seves ordres, i la llei serveix com esmena directa al període històric que coneixem com “Transició”, amb l’afegit que anar-hi en contra és fer-ho també contra la forma d’estat, la monarquia parlamentària, en ella establerta i, quant a la corona en si, restaurada.

PSOE i Podem estaven d’acord a esmenar l’actual legislació per explicitar la seva reinterpretació a la llum dels tractats signats per Espanya en matèria de drets humans, la qual cosa és sobrera perquè ja ho diu l’article 10,2 del text constitucional. Amb el tomb legislatiu acordat pels dos socis de govern no canvien dues realitats: la primera és que ja existeix una normativa que ha permès, dins de les limitacions imposades per la burocràcia, el rescabalament de les víctimes del franquisme, sempre excloent les que ho foren de l’etapa paroxística de la II República entre 1934 i 1936. La segona realitat inevitable és que l’aplicació retroactiva de normes penals més greus a conductes d’aquella època és, en la major part dels casos, impossible.

Probablement per això ERC considera la proposta poc convincent i volen, no reinterpretar, sinó canviar la llei d’amnistia de 1977. Normal és que aquesta llei sigui una línia vermella per al PSOE i per a una versió caviar d’aquell PCE d’aleshores com és Unides Podem. En la seva història, si no en la seva memòria, roman el fet que en foren ells els principals artífexs, i que va permetre a la vegada oblidar Paracuellos o Calvo Sotelo i els condemnats que, com esclaus desposseïts, van construir el que ara es dirà Valle de Cuelgamuros, víctimes de la repressió que es va donar en cada bàndol de la guerra i, com sol succeir, de guanyadors sobre vencedors d’una lluita entre germans.

És obvi que l’atac a la llei d’amnistia és l’atac a la transició i a tot el que significa, fet des del present mirant cap a un passat que ni entenen ni poden comprendre, perquè per a tenir aquest esguard global i holístic cal haver integrat el que sosté tot allò que els permet avui parlar sense límit: reconciliació entre la història i la memòria. Que el mateix que es demana per als anys de plom del País Basc sigui possible, una vegada per totes, per a aquella etapa d’un passat ja no tan recent.