Els nous reptes

L’any que s’acaba no haurà estat com deien les pre­vi­si­ons econòmiques que fèiem a prin­cipi d’any. I és que les noves vari­a­bles que ara inci­dei­xen en el món econòmic i polític són molt aleatòries, volàtils i can­vi­ants, i no dei­xen gaire marge per fer pronòstics encer­tats a llarg ter­mini. De la mateixa manera que estem veient com el canvi climàtic està pro­vo­cant fenòmens atmosfèrics greus, a des­temps i amb una violència des­co­ne­guda, la mun­di­a­lit­zació ha entrat en una mena d’escal­fa­ment atmosfèric que també genera tsu­na­mis, per als quals no hem estat pre­vi­sors ni ens han tro­bat pre­pa­rats. En aquesta crisi, la Unió Euro­pea, tot i el seu poten­cial econòmic, és de totes les àrees econòmiques la que té un futur més difícil perquè hem de ges­ti­o­nar la crisi de la pandèmia, la crisi geo­política, la crisi energètica, la crisi dels refu­gi­ats..., i totes són de tal mag­ni­tud que no podem afron­tar-les sense uni­tat. No tenim prou força. I segons com resol­guem tots aquests con­flic­tes, podem esde­ve­nir irre­lle­vants en relació amb les grans àrees geo­polítiques i econòmiques que s’estan con­fi­gu­rant.

La cessió de la defensa als EUA a través de l’OTAN durant mol­tes dècades ha fun­ci­o­nat, però els temps han can­viat i ja no podem con­fiar tota la nos­tra defensa als EUA ni a l’OTAN. I si la UE vol ser un inter­lo­cu­tor potent en el món, s’haurà de crear un exèrcit amb capa­ci­tat dis­su­a­siva, una empresa difícil, puix han cres­cut sen­ti­ments no inter­ven­ci­o­nis­tes, dits de pau, que han impreg­nat la soci­e­tat d’un sen­ti­ment molt potent d’anti­mi­li­ta­risme i con­trari a la des­pesa mili­tar. Econòmica­ment, ja hem vist l’error que fou la desin­dus­tri­a­lit­zació pen­sant que el progrés era més el con­trol dels ser­veis, l’R+D i la gestió. Aquesta trans­ferència de pro­ducció es va fer pen­sant només en els cos­tos, la baixa regu­lació i que el món segui­ria sent com era. Però amb la pandèmia hem vist la importància de con­tro­lar la pro­ducció de molts pro­duc­tes estratègics i hem tor­nat a valo­rar els perills econòmics de la distància en els sub­mi­nis­tra­ments i el risc país. A la UE, si volem seguir sent potència econòmica, hau­rem de rever­tir i recu­pe­rar molta de la pro­ducció, espe­ci­al­ment dels sec­tors estratègics, i inver­tir molt en R+D+I perquè, men­tre estàvem cofois amb el sis­tema que havíem creat, hem per­dut molt de temps que els altres han apro­fi­tat. Ens espera una mena de rein­dus­tri­a­lit­zació intensa.

La pandèmia ens ha mos­trat que les grans far­macèuti­ques amb seu a la UE i amb un gran poten­cial d’inves­ti­gació són molt escas­ses i que no estan a l’altura de la poten­ci­a­li­tat econòmica de la Unió. És un altre error que hau­rem de rever­tir. Com també va ser un error estratègic dei­xar, pràcti­ca­ment en exclu­siva, la fabri­cació de mas­ca­re­tes a la Xina. Un error que ni els cos­tos poden jus­ti­fi­car. El fet que la UE sigui una gran àrea con­su­mi­dora d’ener­gia, sense tenir recur­sos ni de gas ni de petroli, ens ha d’espe­ro­nar per ser líders en la inves­ti­gació i la implan­tació d’ener­gies netes i reno­va­bles. I en aquest sen­tit també hem de recu­pe­rar molt de temps per­dut.

Quant a la política de refu­gi­ats, és necessària una acció euro­pea molt més coor­di­nada i con­junta, perquè la no política, com passa ara, és el camí més directe a la con­flic­ti­vi­tat. Està bé mos­trar-nos com a zona d’aco­llida, però sense una orde­nació i con­fi­ant només en la tolerància social és un error greu. La tolerància no és infi­nita ni és a les mans dels polítics, és a les mans de la soci­e­tat, i quan aquesta creu que ha arri­bat al límit es trenca. Algu­nes naci­ons i soci­e­tats euro­pees ja comen­cen a mos­trar una certa fatiga i, el que és més perillós, alguns par­tits polítics hi han vist una opor­tu­ni­tat per pes­car-hi vots. Els can­vis geo­polítics que s’insi­nuen tam­poc són per que­dar-se amb els braços ple­gats. S’estan pro­duint can­vis d’ali­ats basats molt més en els interes­sos econòmics i estratègics que no pas en la tra­dició democràtica. La democràcia ha dei­xat de ser un vec­tor essen­cial per tra­var rela­ci­ons supra­na­ci­o­nals i s’ha anat subs­ti­tuint per la geo­política dels recur­sos natu­rals i per la situ­ació geo­es­tratègica i geogràfica.

A prin­cipi d’any, a la UE s’ali­ne­a­ran dos fets impor­tants: comença el sexenni de la pre­sidència fran­cesa a la UE i a Ale­ma­nya hi haurà un canvi en la can­ce­lle­ria d’Angela Merkel per Olaf Scholz. Pot ser l’opor­tu­ni­tat per ento­mar tots aquests rep­tes?

Bon any nou!