El capvespre d’un diumenge d’estiu. Havia de visitar el meu lloc, sentir a dir que havia de recuperar-me a poc a poc. Enyorava estar sola amb mi i feia massa temps que em preguntava què coi hi feia, aquí. Recordar qui era, entendre que només jo podia travessar aquella frontera. Em vaig estirar al prat més amagat que vaig trobar. Tot observant les muntanyes del fons i escoltant les meves cançons. El sol es ponia i jo ja patia. Qüestionava si la meva voluntat era suficient perquè no quedés tot en un maleït intent. Les llàgrimes regalimaven per les meves galtes. No sabia com frenar-les, però en aquell moment tampoc calia amagar-les. Quan tot eren pors, aparegué aquesta magnífica barreja de colors. Quedo bocabadada, i per fi soc capaç de gaudir d’aquesta passada. Agafo la llibreta i començo a enllaçar, lletra a lletra. Mentre somric i escric: t’he trobat a faltar, ara sí que has fet el clic! I aquest dia vaig acceptar el repte d’apartar els núvols grisos per tornar a pintar les meves emocions de colors.