Cinema espanyol?

Cristina Calderón, símbol de la resistència cultural dels pobles originaris de Xile, va morir la setmana passada a 93 anys. Era l’última parlant nativa de la llengua del poble dels yagan, el més austral del planeta. Amb la mort de Cristina Calderón desapareix l’última dipositària de la cultura dels yagan, un poble nòmada d’experts navegants víctima del genocidi colonitzador, que va habitar fa més de 6.000 anys el sud de Terra de Foc entre Xile i l’Argentina. Coneguda com l’“àvia Cristina”, va ser declarada tresor viu de la humanitat pel govern xilè i per la Unesco, després d’anys de treball per preservar la cultura i la llengua del seu poble. La mort de la llengua dels yagan, i, per tant, d’una cultura, d’una via de pensament, de viure i d’entendre la vida i relacionar-se, és un efecte de la colonització i la imposició supremacista cultural. Aquí passa el mateix. El castellà és la llengua del dominador. A diferència del català, gaudeix d’una bona salut. És l’idioma oficial en 22 països i el parlen més de 591 milions de persones al món, ja sigui com a llengua nativa, segona o estrangera, segons dades de l’anuari de l’Institut Cervantes corresponent al 2021. A més, és la tercera llengua més utilitzada a internet. La seva supervivència està més que garantida. En canvi, la del català no. El català no té ni l’estatus legal, ni la protecció, ni la promoció del castellà, just al contrari, tret de l’escola, on ara es vol fer recular. Quin percentatge té en el cinema? I en les televisions dels països catalans, en la premsa o en els jutjats? El català per a ells no és espanyol; la pel·lícula guanyadora, sí, però amaguen la llengua en què ha estat rodada. Èxit espanyol? Quin cinisme!