No hem après res

Demà farà exactament dos anys que es va detectar el primer cas de covid a Catalunya, a l’hospital Clínic. No teníem ni idea del que ens esperava i el SARS-CoV-2 ens sonava a xinès. Ens pensàvem que les imatges de ciutadans i sanitaris de Wuhan amb escafandres eren muntatges, fake news, fins que vam veure els nostres sanitaris embolicats amb bosses de plàstic per falta d’equips de protecció. Ara, en plena desescalada de la sisena onada, ja hem oblidat el que dèiem que la pandèmia ens ensenyaria. En un article publicat en aquest diari el 5 d’abril de fa dos anys, l’antropòleg Eudald Carbonell escrivia: “...O decidim que anem cap a una evolució responsable i un progrés conscient i sostenible o la nostra espècie té moltes probabilitats de col·lapsar.” Doncs bé, a escala planetària, dos anys després, la bretxa entre rics i pobres s’ha fet més ampla i fonda que mai; tenim una petita part del món sobrevacunada i la resta deixada de la mà de Déu; hem tornat al pitjor estadi de la política de blocs amb amenaça real i imminent d’una nova guerra, i davant del gran repte de la crisi climàtica responem declarant verda l’energia nuclear. O sigui, que ni evolució responsable, ni progrés sostenible, ni res de res. En un àmbit, diguem-ne, més domèstic, ens omplíem la boca dient que el futur està en els científics i avui els joves investigadors continuen condemnats a sous i condicions de misèria. Dèiem que apostaríem pels sanitaris i quan veus la nòmina d’un metge resident, si no ha fet guàrdies inhumanes, és per posar-se a plorar. Proclamàvem que potenciaríem la indústria de proximitat per no haver de dependre del mercat asiàtic per a estris de primera necessitat i estem igual, si no pitjor. Tant que ens havia d’ensenyar la pandèmia, tant que ens dèiem que les coses no tornarien a ser com abans... Res. No hem après res. Quanta raó tenia l’Ibáñez Escofet: la memòria és un gran cementiri.