Fermesa i diplomàcia

L’ofensiva total de Vladímir Putin contra Ucraïna s’ha demostrat com una operació perfectament planificada, que no es limitava a la ‘protecció’ de la població russòfona de les repúbliques frontereres del Donbass, sinó que busca la rendició total d’Ucraïna, la renúncia a la seva sobirania nacional i política, la liquidació del seu regim democràtic i la submissió del país i el seu lideratge polític als interessos geopolítics, militars i econòmics del Kremlin. En aquest sentit, aquesta invasió, que en dos dies ha arribat a la capital Kíev, té molt en comú amb l’entrada dels tancs soviètics per esclafar la Revolució hongaresa del 1956 o la Primavera de Praga del 1968, i planteja una amenaça superior, a una escala més gran, com es demostra amb la declaració d’estat d’emergència que ja ha fet el Parlament de Moldàvia o l’advertència explícita de Rússia a Finlàndia i Suècia, amenaçant aquests països amb “greus conseqüències militars i polítiques” si decidissin demanar l’ingrés a l’OTAN.

Aquesta seqüència de fets planteja unes regles del joc noves i impensables per a la resta de la comunitat internacional fa només unes setmanes. És evident que la diplomàcia occidental ja ha fracassat per evitar la guerra, les morts i el patiment provocats a territori ucraïnès i els milions de refugiats o desplaçats que pot generar. I també sembla evident que l’ofensiva de Putin, la seva premeditació, el discurs propagandístic amb què l’està justificant i la repressió interna dins la mateixa Rússia, detenint centenars de manifestants contraris a l’atac o bloquejant l’accés dels russos a xarxes socials, despullen l’excessiva passivitat de la comunitat internacional davant la conversió de la Rússia postsoviètica en una autocràcia governada amb mà de ferro, que no dubta a utilitzar i esgrimir la seva condició de potència nuclear per dissuadir qui interfereixi en els seus plans de “defensa”. La situació és complexa i la solució no sembla senzilla, sobretot per l’impacte global de les sancions econòmiques a Rússia, però també perquè Europa no pot renunciar ni a la fermesa ni a la via diplomàtica.