Les entitats queden

Van ser uns empresaris catalans que, sense tenir-ne cap necessitat, van decidir complicar-se la vida i gastar el seu patrimoni personal per fundar, l’any 1961, una entitat que treballés per la llengua i la cultura en plena dictadura franquista. Als mecenes Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet i Maristany, Joan Vallvé i Pau Riera els devem avui l’existència de l’entitat més potent del país: Òmnium Cultural.

Els seixanta anys de vida d’Òmnium són un reflex fidel dels darrers seixanta anys del país: la lluita dels fundadors per fer sobreviure la nació en la clandestinitat, les mobilitzacions ciutadanes per la democràcia, la lluita contra la repressió i per la independència. I sí, també és un bon reflex del país que hagin estat precisament dos fills de la immersió lingüística els darrers a liderar l’entitat: Jordi Cuixart i Navarro, fill de mare murciana, i Marcel Mauri De los Ríos, de família materna andalusa. Ells saben millor que ningú el valor incalculable d’haver fet possible l’escola en català. I potser per això han estat ells els qui durant els darrers anys han ajudat Òmnium a ampliar l’imaginari col·lectiu de país, a apostar pel sobiranisme transversal i no identitari, a treballar fer la “Catalunya un sol poble” de Candel amb les eines pròpies d’una entitat del segle XXI.

Les persones passen, però les entitats queden. Jordi Porta, Muriel Casals, Quim Torra i Jordi Cuixart s’han passat el relleu d’una torxa que ahir els socis van dipositar a mans de Xavier Antich amb la certesa que la flama seguirà cremant més viva que mai.