Tenir a dins un corc

Escolto per la ràdio la corresponsal Cèlia Cernadas descrivint en directe la seva fugida de Khàrkiv, a l’est d’Ucraïna, per les carreteres col·lapsades que porten a Kíev. Parla de pressa, procurant transmetre la urgència de la desbandada sense que el pànic li enteli la veu. Hi ha cues inacabables a les gasolineres i als caixers, i unes quantes famílies aturades als vorals, diu, perquè porten mainada i han de fer veure que encara hi ha temps per estirar les cames i fer un mos, però també un ciclista que passa, com si aquest desmantellament sobtat de la vida no anés amb ell. Per no perdre la connexió, el seu cotxe també s’acaba aturant al marge. Mentre explica com els han despertat de matinada els primers bombardejos russos, se sent de fons el trànsit de vehicles que segueixen impertorbables en direcció a la capital. Un bram somort, com d’oportunitat perduda. “Torna a la fila”, em sorprenc dient entre dents, “torna a la fila i fuig”. Al seu mateix cotxe, viatja un jove periodista ucraïnès que, en arribar a Kíev, vol presentar-se a la primera oficina de reclutament que trobi per defensar el seu país. El to de Cèlia Cernadas en afegir aquest apunt és informatiu, però sona ronc, fatigat, gairebé incrèdul. La guerra és aquest corc per dins que, només de dir-la, deixa a la boca una bromera seca. El mateix dia, inauguren a Figueres el Passeig de la Memòria en record de les víctimes dels vergonyants bombardejos de la retirada. Hi haurà una escultura, i centenars de petjades anònimes incrustades al paviment amb els noms de civils morts. Seran més: el corc encara es mou.