Vampirs

La projecció de Nosferatu a la sala Chomón de la seu barcelonesa de la Filmoteca de Catalunya, amb motiu del centenari de l’estrena a Alemanya d’aquesta mítica pel·lícula de F.W. Murnau, m’ha fet pensar novament en el fet que el cinema sempre ens recorda que el món està ple de vampirs: éssers que xuclen la sang dels altres, és a dir explotadors de tota mena, o que, per les seves ambicions despòtiques, fan vessar sang en guerres, genocidis i tantes altres matances i horrors.

Ho va dir Siegfried Kracauer en el seu cèlebre assaig De Caligari a Hitler: una diversitat de films del cinema alemany d’entreguerres, més o menys vinculats a l’expressionisme, estan habitats per personatges tirànics, manipuladors, hipnotitzadors i, al capdavall, vampirs que van preconitzar l’arribada del nazisme. Aquests films, i d’altres posteriors, no han deixat d’anunciar tots els “vampirs” que han anat apareixent fins arribar als nostres dies. Tanmateix, mai no és només cosa d’uns “bojos” sense miraments que porten la humanitat a l’abisme. Quina xarxa d’interessos hi ha al darrere de les seves accions? Quina manipulació sobre la por a l’altre (convertit en enemic) fa que una població participi en una barbàrie o en sigui còmplice? Quina inquietant “racionalitat” organitza el desplegament de la irracionalitat vampira?

És així que, angoixada i tristíssima pensant en els efectes del vampirisme a Ucraïna, quasi no em resta espai per celebrar l’estrena, que va tenir lloc concretament el 4 de març del 1922, d’una pel·lícula excepcional en què no se sap si allò que fa més por és el vampir o com allò conegut (tant els espais domèstics com la natura) es fa horrorosament estrany, és a dir sinistre: com el món en què vivim.