La salut de l’independentisme

Doncs ja ho tindríem això, no? El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat informava aquesta setmana que el suport social a la independència de Catalunya s’havia “desplomat” fins al 38,8%. La pitjor xifra des del 2014. Paral·lelament, el 53,3% dels catalans enquestats es mostraven contraris a la separació. Les dades van ser recollides entre els mesos de novembre i desembre del 2021, i a primer cop d’ull el titular ja destil·lava amargor i tristesa per als seguidors del procés. Dit això i un cop eixugades les llàgrimes i refet l’orgull, fem un petit exercici de realitat. Sense falses expectatives, sí, però també amb una certa perspectiva que sempre ajuda a aclarir l’escenari. Per cert, l’enquesta es va fer a 1.200 persones. 1.200 persones.

EL SENTIMENT INDEPENDENTISTA s’ha pansit després de cinc anys de guerra bruta de l’Estat, persecució policial i judicial, fake news, retorn de la política autonomista més humiliant i partits catalans espantats i submisos? La resposta és afirmativa. A aquest període, recordem-ho, a banda de la pressió dia sí dia també per part de totes les forces vives espanyoles, s’hi ha d’afegir una pandèmia que ningú no esperava i que ha fet trontollar les conviccions més arrelades i redefinir les prioritats. Malgrat tot, i amb el mateix respecte que em mereix la resposta dels 1.200 enquestats, al meu entorn més proper familiar i de feina cap persona m’ha fet saber que s’havia desdit de l’anhel de marxar d’Espanya. Segurament em diran que si em moc en ambients pro independentistes és obvi que la majoria de gent sigui del mateix parer, però precisament si la caiguda lliure anunciada pel CEO és cent per cent certa, hauria de ser en aquests ambients on s’hauria de notar més la fugida d’adeptes al procés, no creuen? He de reconèixer, però, que no em calen enquestes per confirmar que el moviment independentista ha anat acumulant més sentit crític amb els anys i, paral·lelament, ha anat perdent bonisme. Als defensors, encara, de la revolució dels somriures, se’ns ha torçat la boca en un rictus de sorpresa primer i de rebuig després davant l’acumulació d’entrebancs en el llarg camí cap a la llibertat.

VAM PECAR D’INNOCENTS? Sí, no cal ser cap geni per admetre-ho. Vam creure en uns polítics que no estaven preparats per fer realitat les promeses que van fer, però que també han pagat amb escreix els seus errors amb presó, exili i repressió. També ens vam deixar portar per l’entusiasme d’unes entitats socials convençudes que el canvi era possible i que ocupant temporalment els carrers i les infraestructures no hi hauria res ni ningú que ens pogués aturar. Lluny d’assenyalar-los, perquè sempre és més fàcil fer la revolució escarxofat al sofà de casa, els reconec i els valoro la feina. Van ser al capdavant de la major demostració de força que mai no ha fet Catalunya, i això és impagable. La història jutjarà cadascú, tant pel que va fer per arribar a l’1-O del 2017, com, sobretot, pel que va desmuntar i deixar de fer a partir d’aquella data. Ara, ens diuen, que ens trobem davant d’un independentisme adormit i desencisat després d’anys de campanyes de desprestigi, primer des del país veí i després alimentades per sectors catalans tan influents com poderosos. Els canvis d’estratègia, dels partits que encapçalaven el procés tampoc han ajudat a mantenir actiu el moviment. L’entusiasme d’aquell poble que atiaven des dels faristols els va fer massa por que es fes realitat. I que haguessin de complir, sense excuses.

L’ENQUESTA DEL CEO, però, també recull altres informacions que, curiosament, no són tan llamineres per ocupar els titulars. Quan es pregunta si els catalans tenen dret a decidir el seu futur com a país votant en un referèndum, el suport a aquesta opció s’enfila fins al 72% dels enquestats. Ves per on, l’essència de l’1-O continua amb una salut de ferro i malgrat el pas del temps, els cops, les humiliacions i les sacsejades, la idea s’imposa en l’imaginari col·lectiu. Als no independentistes també els convenç el gest de posar la papereta dins de l’urna i acceptar els resultats, i això és important. Important perquè aquesta és la base majoritària que s’ha de mantenir a Catalunya per recuperar la força d’aquest independentisme que diuen que s’ha “desplomat”. Per això, no fa mal recordar que quan algú s’ajup no sempre és per caure. També ho pot fer per agafar embranzida.