Pedro I del Sàhara

Ja té nas­sos que en el món del 6G, el meta­vers i la comu­ni­cació vir­tual el gènere epis­to­lar con­tinuï sent l’hàbitat natu­ral de traïcions, cons­pi­ra­ci­ons i pac­tes amb el dia­ble. En el fons Pedro Sánchez és un tipus tra­di­ci­o­nal, pas­tat a l’antiga, i per trair els prin­ci­pis de l’esquerra euro­pea i del seu propi par­tit, per cons­pi­rar con­tra el poble sah­rauí i per pac­tar amb un sultà, rei i autòcrata que té per lema “La revo­lució soc jo”, què hi ha res millor que una carta de tota la vida. Sis sen­zills paràgrafs per ven­dre 600.000 per­so­nes i dècades de lluita i sacri­fi­cis; unes poques línies per aca­bar rei­vin­di­cant Marx, Groucho Marx, i el cèlebre “Tinc uns prin­ci­pis, però si no li agra­den aquests, en tinc uns altres”. Ep!, però que no és res per­so­nal, només són nego­cis.

Va ser l’Espa­nya de Franco, i la de Joan Car­les, la que va enga­nyar pri­mer els sah­rauís, a les Naci­ons Uni­des i a la Comu­ni­tat Inter­na­ci­o­nal, assu­mint el dret a l’auto­de­ter­mi­nació del poble sah­rauí en el marc de la des­co­lo­nit­zació del Sàhara Occi­den­tal i per­me­tent després la invasió uni­la­te­ral del ter­ri­tori per part del Mar­roc. Va ser l’Espa­nya de Franco, i de Joan Car­les, la que va posar un peu fora de la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal. Pedro Sánchez només hi ha posat l’altre peu. La tra­dició és molt més potent que l’obediència a la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal. En rea­li­tat, la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal és un kle­e­nex que Espa­nya es posa per ban­dera quan envia armes a Ucraïna i que arria per eixu­gar-se la ronya quan envia car­tes a la cort de Rabat. Els drets dels sah­rauís són tan legítims com els dels ucraïnesos, i la invasió mar­ro­quina, tan il·legal com la de Putin. Però, com passa amb els prin­ci­pis de Groucho Marx, la diver­si­tat naci­o­nal i els drets dels pobles es poden defen­sar i es poden menys­prear segons con­vin­gui. D’això ja en poden donar fe els milers de cata­lans que han vist venir les por­res i les botes dels poli­cies a peu d’urna. I, a tot això, el bo d’en Moha, el VI, aca­ri­cia el gat amb una mà, tanca la porta migratòria amb l’altra i assa­bo­reix la seva victòria.