Desorientats

Hi ha qui diu que som injustos amb els polítics perquè els critiquem. Jo no ho acabo d’entendre així. Passar comptes és una activitat normal i si pensem que els nostres representants, els que hem votat, no responen al que ens van prometre, què hem de fer? Callar? Això sí que em semblaria criticable.

El cas és que els que vam votar i que ara tenen un còmode 52% al Parlament han oblidat totalment l’esperit de l’1-O i s’han centrat en picabaralles fratricides per defensar el seu espai i les engrunes que els correspon administrar fent política de petit comptable, deia algú que no recordo i que ja em disculparà. Potser seria un bon exercici fer-los mirar les imatges d’aquell dia perquè recordessin de què és capaç la gent, més enllà d’ideologies i lluites de curta volada, per a defensar la democràcia.

Escoltar el vicepresident Puigneró dient que després de les municipals Junts ha de poder pactar amb el PSC; és a dir, amb l’unionisme, en tants ajuntaments com calgui, o el president Aragonès fent somriures de complicitat i mostrant cordialitat amb el president espanyol davant la presidenta de la Unió Europea desaprofitant una ocasió d’or per marcar distàncies i fer palesa la magnitud del Catalangate, fa mal, perquè demostra que la intransigència nacional que vam ser capaços de mantenir durant una dècada ha estat traïda. Em diran que parlar de traïció és una mica fort; però, com molta gent, estic enfadada. Enfadament no és sinònim de pessimisme, sovint al contrari. Per això penso que el problema té solució perquè estic segura que la multitud que es va manifestar durant tants anys i que va anar a votar el 9-N i l’1-O hi és i no s’ha afeblit. Potser està decebuda, però no s’ha afeblit.

El que ens cal és trobar nous representants; és a dir, no tornar a votar qui no ha fet el que ens va prometre que faria. Líders que no limitin la política al curt termini i que estiguin convençuts que l’únic camí possible per a viure millor és la independència. Hi són? N’estic segura, tot i que també estic segura que ens cal una crítica contundent d’institucions, partits i maneres de fer verticals i rígides d’una altra època i que porten molt fàcilment cap a substituir grans objectius per grans discursos abrandats però que a l’hora de plantar cara fan figa.

Si volem arribar a la independència cal una cultura política nova on s’aparquin les lluites pel poder i la ideologia i l’únic objectiu sigui construir un país millor. I aquesta no és una frase buida. Un estudi coordinat per l’exconseller d’Economia Antoni Castells que acaba d’aparèixer diu que una Catalunya independent obtindria fins a 47.300 milions d’euros més. Primer la independència, units, i després ja votarem qui vulguem. Per això vaig creure en la Crida en el seu moment, perquè em semblava aliena a les estructures tradicionals dels partits i el seu lema era la unitat. I ja sabem com va acabar. També he cregut en el Consell per la República i penso que el fet que el president Puigdemont hagi deixat la presidència de Junts és positiu per al Consell, potser no tant per a Junts perquè no veig gaire futur al matrimoni Borràs/Turull amb caràcters i maneres de fer totalment oposades. Tant de bo m’equivoqui. El Consell, però, haurà de trobar mecanismes per aglutinar aquest món barallat i volar alt, posar Catalunya al món i implicar-la en els seus problemes i en les seves solucions. Només així el Consell serà útil i el president Puigdemont mantindrà el seu lideratge encara indiscutible. Tal com ha dit en Jordi Pesarrodona, el Consell ha de ser l’eina institucional i l’ANC, l’eina mobilitzadora.

l’Elisenda Paluzie deia fa uns dies que, si no hi ha un gir radical, farà falta una candidatura cívica, no un quart partit, un Tsunami. I tal vegada tingui raó, perquè els desorientats no som nosaltres, nosaltres estem indignats; els desorientats i porucs per por de perdre poder són els que vam escollir com a representants, que, per una banda, aproven amb grandiloqüència congelar les relacions amb l’Estat pel Catalangate, sense dir com, i una part ni tan sols gosa aixecar-se de la broma altrament dita taula de diàleg.