El cul de la Chanel

Debat intensíssim tant a bars de tota la vida com a les xarxes socials, que s’han convertit en els cafès virtuals on abocar sense mesura i amb molta mala bava allò que en diuen llibertat d’expressió i que no deixa de tenir molt paral·lelisme amb la tan nostrada crítica rabiosa. Parlo dels dies posteriors a l’edició d’Eurovisió en què la cantant Chanel va aconseguir, amb molt de mèrit, escalar fins a la tercera posició d’un concurs que tenia vetada Espanya des dels temps de la Salomé. Apostar per tanta balada romàntica durant anys no els va funcionar i quan van canviar als temes ballables o “trencadors” els van sortir experiments com els del Chikilicuatre, que, és cert, va servir per rebentar audiències però, sobretot, per fer befa i mofa d’un acte sacralitzat i venerat per diferents generacions d’espectadors.

Però anem al tema en qüestió, que se centra en el cul de la cantant. Les diferents discussions que vaig escoltar posteriors al certamen debatien fins a quin punt Chanel havia sortit a l’escenari vestida com ella volia o li havien imposat un model inspirat en un vestit de torero –per allò de significar el país en les tradicions que més orgull generen–, però amb les natges a l’aire. Vaja, que si s’havia tornat a caure en la trampa de la cosificació del cos de la intèrpret per garantir un nombre més alt de vots basats en els instints més primaris o si l’artista havia triat lliurement lluir corbes perquè se sent a gust amb el seu cos, i punt.

El cul, doncs, va acaparar el protagonisme absolut i va deixar en segon terme els mèrits vocals de la cantant o la seva treballada coreografia. D’opinions, n’hi havia per a tots els gustos, però molt poques anaven més lluny de limitar-se a criticar o lloar els atributs físics de Chanel. Més enllà que la cantant triés o no el vestit o mostrés o no el cul, el debat em va confirmar l’inevitable: només quan es tracta de dones, sigui en la situació que sigui, sempre ha d’acabar apareixent el concepte cos. Molesta i avorreix a parts iguals.