Quatre anys de linxament

Després d’una agonia judicial de quatre anys, aquesta setmana el Tribunal Suprem ha absolt l’activista Tamara Carrasco. La notícia de la seva detenció a Viladecans l’any 2018 va ser portada en diversos diaris espanyols, i als programes de televisió repetien en bucle la seva imatge; la Guàrdia Civil havia detingut una terrorista molt buscada, explicaven. No es va respectar la presumpció d’innocència i la maquinària mediàtica espanyola es va posar en marxa sense cap prova. Però la notícia de la seva absolució definitiva no ha merescut ni un breu als mitjans que la van difamar. Dimarts, la mateixa Tamara Carrasco adreçava una piulada a Ana Rosa Quintana, Susanna Griso i Carlos Herrera, que havien sucat pa a la notícia de la detenció, dient-los a ells i a “la resta de pseudoperiodistes: espero que publiqueu amb la mateixa intensitat que la meva detenció l’absolució del Tribunal Suprem (tercera absolució ja) i rectifiqueu les vostres paraules”. Però res, ni un breu, ni un comentari, ni una sola línia. Quatre anys de por i angoixa, quatre anys de linxament i criminalització dels mitjans, quatre anys de viure sota una lupa acusatòria ja han estat oblidats per la premsa. Però no per Tamara Carrasco. Ni haurien de ser oblidats pel moviment independentista, que és, en conjunt, el perjudicat final de tota aquesta operació mediàtica que volia convertir una reivindicació democràtica en un moviment violent. La vergonyosa tàctica del “Calumnia, que algo queda” i que hauríem d’afegir a la llarga llista de greuges que patim pel sol fet de ser catalans i tenir idees pròpies.