Opinió

Tribuna

Un nou retorn fragmentari a Reims

“Què havia passat perquè tantes famílies obreres deixessin de ser comunistes per ser adeptes a un partit d’extrema dreta i racista?

Al festival Temporada Alta del 2019, s’hi va representar un muntatge teatral dirigit per Thomas Ostermeir que adapta Retour à Reims, un relat autobiogràfic, però també un assaig sobre l’esdevenir de la classe obrera francesa des de la segona meitat del segle XX fins a l’any 2009, en què va ser publicat, del filòsof francès Didier Eribon, el gran biògraf de Michel Foucault i l’autor de dos llibres amb rellevants entrevistes respectives als antropòlegs George Dumézil i Claude Lévi-Strauss. A Retour à Reims, Eribon es posa en qüestió: apartant-se de la seva família obrera que no tolerava que ell fos homosexual, va desenvolupar una vergonya social respecte als seus orígens de classe. Traslladant-se a París, tal desplaçament va fer-lo a través de la cultura, que, tanmateix, també va fer que, un cop mort el pare homòfob, retornés al món abandonat amb voluntat de reconciliació i una capacitat de comprensió que no va estalviar-li la perplexitat. La mare havia votat el Front National: què havia passat perquè tantes famílies obreres, com la pròpia, deixessin de ser comunistes per ser adeptes a un partit d’extrema dreta i racista?

En el muntatge d’Ostermeir, la paraula hi dialogava amb una mena d’assaig audiovisual configurat amb l’àlbum de fotos familiar d’Eribon i imatges d’arxiu, com ara aquelles que conviden a escrutar el rostre de François Mitterrand mentre l’aleshores president socialista de la República Francesa mantenia reunions amb Thatcher i Reagan, els capdavanters d’una política neoliberal extrema que ha dut les classes treballadores a la precarietat sense que la suposada esquerra, fins i tot quan governa, tingui el poder i el coratge per contrarestar-ho. Les imatges es reproduïen en una pantalla mentre l’estimada actriu (la “doble Verònica” de Kieslowski) Irène Jacob, dins del símil d’una cabina radiofònica, llegia meravellosament fragments del text d’Eribon. La dramatúrgia feia que ho llegís com si posés veu en off a les imatges mentre que, en els intervals, discutia amb el director (Cédric Eeckhart) i apareixia el tècnic de so, Blade McAlimbaye, que recordava la història del seu avi: un de tants “tirailleurs” senegalesos usats a la guerra i després bandejats per la França.

Presentat l’any passat a la Quinzena de Realitzadors de Canes, ara s’estrena entre nosaltres un extraordinari documental assagístic de Jean-Gábriel Peirot (un explorador de l’arxiu d’imatges per treballar sobre la memòria i construir-ne una altra que l’oficial) a propòsit de Retour à Reims. Un altre retorn, doncs, a Reims. Una altra manera d’abordar el text d’Eribon. Una altra veu femenina (en aquest cas, de la combativa Adèle Haenel) per dir les paraules escrites per un home. En aquest cas, desapareixent pràcticament les referències a l’homosexualitat del filòsof i les seves conseqüències, aquesta veu serveix per fer atenció i donar la paraula (a través de l’àvia materna i la mare d’Eribon) a les dones del món obrer que, a més de les pròpies de la seva classe social, han patit una discriminació i explotació per raons de gènere.

Peirot també es planteja com adaptar fragmentàriament el text d’Eribon al mitjà d’expressió que utilitza. Si Ostermeir (un dels grans introductors de les pantalles en els escenaris teatrals) utilitzava imatges preexistents, com no ho havia de fer un documentalista cinematogràfic que treballa amb l’arxiu? A vegades, fins fa la impressió que els fragments d’Eribon acompanyen les imatges triades i muntades pel cineasta. Passant de l’íntim al col·lectiu, sempre en relació, Peirot mostra primer fragments cinematogràfics (de films de Germain Dulac, Jean Vigo, Pabst, Jean Renoir, Chris Marker, Edgar Morint) i després remet a les imatges televisives. Així va construint-se una història de la classe obrera a França: la seva explotació, les seves lluites i els seus fracassos, les seves decepcions amb l’esquerra tradicional i la seva decantació cap a l’FN de Le Pen. Amb un epíleg d’esperança: potser aquelles protestes dels gilets jaunes, tot i les seves ambigüitats ideològiques, seran el començament d’un altre tomb, de manera que els simpatitzants de l’FN acabaran votant l’esquerra alternativa per defensar una societat justa i sostenible.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.