El difícil equilibri econòmic a la zona euro

La decisió del Banc Central Europeu d’apujar un 0,5% els tipus d’interès demostra que la principal institució monetària europea va aprendre la lliçó de la crisi de l’euro del 2010 i ha pogut reaccionar, ara, fent un gir de timó per lluitar contra la inflació desbocada. En un context extremadament incert i volàtil –amb els preus de productes bàsics a l’alça, la guerra d’Ucraïna i els seus efectes impredictibles, i una pandèmia que encara no es pot donar per acabada– el Banc Central opta per la previsió més severa i apuja els tipus no un 0,25%, com s’havia anunciat, sinó el doble. D’aquesta manera es pretén alentir l’economia: si es cobren més interessos per demanar un préstec, la tendència a gastar baixa i per tant la demanda també, i això fa que els preus no es disparin. Ara bé, aquest refredament ha de tenir prou flexibilitat per no posar en risc la recuperació econòmica inicialment prevista en la postpandèmia, i ara més llunyana per culpa de la guerra. Una flexibilitat que permeti calcular molt bé quins seran els costos per al teixit productiu, just quan es comença a veure que els famosos fons Next Generation no són la panacea que ha d’arribar per resoldre-ho tot.

S’haurà de seguir l’evolució de tot plegat amb la vista posada en aquesta pròxima tardor, quan s’espera que la institució dirigida per la francesa Christine Lagarde plantegi noves alces del tipus d’interès. És previsible que siguin pujades progressives i ajustades, per no posar en risc tot l’engranatge econòmic de la zona euro. Els països de la Unió Europea ja estan en situació d’alarma pel que a al subministrament energètic, arran de les sancions contra Rússia i el conflicte pel gas, i afronten una tardor complicada, que ho seria encara més si no es pot contenir la inflació. De moment, el BCE ja ha decidit crear un instrument per ajudar els països més endeutats i que no es disparin les primes de risc com va passar en la dècada anterior. Els estats podran tenir una certa seguretat, tot al contrari que els sectors més vulnerables de la societat, aquells que no tenen estalvis sinó deutes cada cop més cars.