‘Imitació de la vida’

La meva amiga Eulàlia se’n va, com cada principi d’agost, al Festival de Locarno. Sempre em fa enveja, però aquest any més perquè la retrospectiva està dedicada al meu estimat Douglas Sirk, mestre absolut del melodrama. Quan m’ho va dir, em va revenir Imitació de la vida. La seva temporalitat narrativa abasta més de deu anys, de manera que no és cap “pel·lícula d’estiu”, però, servint-me de pretext, tot comença en una platja de Coney Island, a Brooklyn, pleníssima de gent. Una dona (Lora Meredith, actriu a l’atur interpretada per Lana Turner) crida el nom de la seva filla, Susie, mentre la busca desesperadament. Després d’ensopegar amb un fotògraf (John Gavin), que tindrà un paper clau a la seva vida, la Lora troba la Susie, que juga amb una altra nena, la Sarah Jane. Calmada, mentre les nenes van jugant, la Lora, que és vídua, parla amb una dona (Annie Johnson/Juanita Moore) creient que és la cuidadora de la nova amiga de la Susie: és negra i la seva filla no ho sembla. L’Annie s’ofereix per ser la criada de la Lora, que no s’ho pot permetre, però hi accedeix perquè la Sarah Jane plora (no té casa on anar) i la mare només vol sostre i manutenció a canvi. Passa el temps i ningú està satisfet amb la seva vida (el gran tema de Sirk) sigui perquè no és el que sembla (una blanca, en el cas de Sarah Jones, que no vol patir la discriminació dels negres) o perquè el desig fet realitat (ser una actriu bona i famosa, pel que fa a la Lora) no fa prou feliç. Tot són imitacions de la vida, que deu estar en un altre lloc. Penso en la meva mare, amb qui vaig plorar tant veient aquesta pel·lícula que ella explicava meravellosament. Demà: Hiroshima, mon amour (Alain Resnais, 1959).