Ecofeminisme i reciclatge

Des de fa temps, moltes dones ecologistes intenten conscienciar la població dels problemes que comporten les polítiques de globalització, que són un fracàs evident (han generat més desigualtat, l’acceleració del canvi climàtic i un excés de residus no biodegradables que fa feredat). Algunes d’aquestes dones són artistes –pintores, escultores, escriptores– que dediquen molts esforços a denunciar les conseqüències dels mals hàbits a què ens ha acostumat la globalització i que malmeten el planeta. Estic llegint un llibre reeditat fa pocs mesos, Ecofeminismo, de Vandana Shiva i María Mies. Un llibre que mostra com algunes visions hegemòniques són incapaces de plantejar la necessitat d’introduir els límits ecològics en àmbits que la nostra societat considera “clau”, com ara l’economia, la ciència o el progrés.

L’aspecte més interessant de tota aquesta anàlisi és que les dones podem donar respostes més encertades als problemes actuals, tant mediambientals com econòmics, en bona part perquè la destrucció ecològica constitueix un dels traços constitutius de la nostra vida diària, el manteniment de la qual recau sovint –massa sovint– en la nostra responsabilitat. Aquesta idea d’ecofeminisme –el nom no m’agrada gaire– vol posar cara a un corrent de pensament i a un moviment social que relliga l’ecologisme i el feminisme; es tracta d’una filosofia i d’una pràctica activista que defensa que el model econòmic i cultural occidental “es va constituir i es manté mitjançant la colonització de les dones, dels pobles estrangers, de les seves terres i de la naturalesa”. És a dir, un model de creixement extorsionador que es basa en la subordinació de la naturalesa (de la mare terra) a un poder que explota el planeta i vol sotmetre tothom a l’exigència d’acumular; un model que retrata prou bé l’economia i la política global.

No sé si us ressona, però, mentre veiem com el monotema mediàtic ha passat de la pandèmia al canvi climàtic, tornem a sentir frases de l’estil “Hem de seguir creixent” o “La gent necessitava volar lluny” o “Cal tornar a la normalitat”, que responen a un paradigma econòmic incompatible amb el d’un món sostenible i just. Créixer cap a on? No podem estar bé sense haver d’anar tan lluny? De quina normalitat parlem? Fa poques dècades, abans de l’expansió dels grans hipermercats, les botigues embolicaven els vegetals, la carn o fins i tot el peix amb paper, i tothom ho veia d’allò més normal. Avui dia, absolutament tot està envasat, fins al punt que podem trobar taronges pelades embalades amb porexpan i plàstic per a clients mandrosos. És tan còmic com patètic. Hi ha milers d’exemples d’aquesta economia erràtica (granes de gira-sol “bio” de la Xina que podem comprar a Europa, vols en avió a l’Àfrica o viatges en AVE de Madrid a BCN que surten més barats que anar en un rodalies de qualsevol ciutat catalana a Barcelona, transatlàntics que transporten escombraries cap a països receptors de deixalles...). En el nostre cas, ni les polítiques europees ni les del país no ajuden gaire.

A tall d’exemple: la prohibició del reciclatge de caixes d’embalatge o la gratuïtat d’algunes autopistes com l’AP-7 sense aplicar cap mena de filtre que diferenciï entre ciutadans usuaris i un transport internacional que fa negoci (les despeses de manteniment que generin aquestes empreses les pagarem tots els ciutadans del país, i en patirem els col·lapses). Es podia haver pensat en invertir el pagament en la instal·lació de plaques solars a les mitjanes d’autopista. En molts casos, la laxitud amb què es tracten aquests temes incentiva l’incivisme en ciutadans sense consciència ecològica.

Sé que no és fàcil prendre mesures, però sembla que l’excés de populisme predomina en la política actual. Sento, a més, alguns polítics “de tota la vida” que critiquen una “burgesia catalana” que ja ni existeix. Podem parlar d’una classe política que s’ha acomodat i s’escuda amb llistes tancades? O d’una classe mitjana en recessió que ho ha de pagar tot? De ciutadans empobrits que, majoritàriament, acostumen a ser dones? L’“ecofeminisme” també va d’això. Davant dels reptes actuals, hem de saber crear xarxes que propiciïn un canvi d’hàbits real, aquí i arreu.