L’ultimàtum

Dos dies després de la Diada més agra dels darrers temps, la reunió convocada pel president Aragonès amb Òmnium, l’ANC i l’AMI va certificar la voluntat d’escolta activa al màxim nivell d’ERC. Malgrat les dures crítiques als republicans llançades per l’Assemblea.

L’ANC es va presentar amb una proposta sota el braç de declaració unilateral d’independència (DUI) que ni és nova, ni està treballada i desenvolupada. Tampoc consensuada. I ja no dins l’independentisme en general, sinó tampoc amb les altres dues organitzacions civils, que se’n van assabentar a la mateixa trobada. El resultat de la reunió és llastimós per als interessos generals de l’independentisme, que obliguen a l’acumulació de forces tot sumant nous actius entre la societat catalana.El president Puigdemont ja va declarar la independència unilateralment al Parlament el 2017. Va durar uns 56 segons i som on som. Pel camí, l’autonomia suspesa, el govern a l’exili o a presó i altres milers d’encausats. Tot plegat amb la comunitat internacional mirant cap a una altra banda. En l’actual context, l’argument per fer una DUI és tan desconnectat de la realitat que obliga a preguntar-se per què la direcció de l’ANC hi insisteix, malbaratant de pas la força mostrada al carrer el passat Onze de Setembre. Sola amb una DUI que pretén fer trontollar el govern, arrossegant-ne els consellers de Junts. I una llista cívica que sobretot passaria factura a Junts i a la CUP. Pressupost a l’alça en mà, el conseller Giró ja se n’ha distanciat, mentre Laura Borràs aplaudeix a la banda. Per a qui anava l’ultimàtum de l’ANC?