Permís per anar a pixar

Després de supor­tar com el Madrid esto­vava de valent el Barça i el dei­xava en una situ­ació que es comença a assem­blar massa a la que va tenir amb Koe­man, però havent gas­tat la carta Xavi i les car­tes d’un gra­pat de palan­ques, vaig tor­nar a la pro­gra­mació de TV3. Abans del par­tit hi havia vist començar Cadena perpètua (1994), de Frank Dara­bont, amb Tim Rob­bins i Mor­gan Fre­e­man. Veure les esce­nes finals en què en Red surt de la presó i en què el blau del Pacífic pre­lu­dia els títols de crèdit relaxa, fins i tot, del cor­rec­tiu fut­bolístic que ens varen engal­tar. De fet, si hagués pogut, ara mateix seria amb l’Andy Dufresne i en Red a Zihu­a­ta­nejo i els aju­da­ria a esme­ri­lar la barca com si no hi hagués demà. En els minuts que que­da­ven vaig poder esca­llim­par la magis­tral escena del super­mer­cat, que tenia enfon­sada en algun calaix de la memòria. En Red, en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal, ha tro­bat feina al super­mer­cat i per més que l’encar­re­gat li diu que no cal permís per anar a fer riu, ell no deixa de sol·lici­tar-lo cada vegada que ho neces­sita. “Després de qua­ranta anys dema­nant permís per anar a pixar, si no en demano no me’n surt ni una gota”, explica. “Vet aquí on som”, vaig pen­sar en escol­tar Mor­gan Fre­e­man. No és la pri­mera vegada que ho diem però me’n va fer reve­nir. Avui la nos­tra classe política (inde­pen­den­tista) és incapaç de fer-ho si no demana permís. Repressió, presó i exili han estron­cat lide­rat­ges i ens han por­tat on som.