La pel·lícula que mai veurem

Avui torna a ser 20-N. I tor­nem a cons­ta­tar que el fran­quisme sociològic segueix viu encara, incrus­tat a les altes esfe­res de l’Estat, afer­rat a les ments i acti­tuds d’alts coman­da­ments poli­ci­als, judi­ci­als i polítics. Com s’explica, si no, que la comis­sa­ria de Via Laie­tana, que va ser esce­nari de tor­tu­res i tota mena de crims con­tra la huma­ni­tat, segueixi essent la pre­fec­tura supe­rior de la poli­cia espa­nyola a Cata­lu­nya?

Amb el suport de les enti­tats memo­ri­a­lis­tes, aquesta set­mana l’acti­vista Car­les Vallejo s’ha que­re­llat con­tra els poli­cies que el van tor­tu­rar a Via Laie­tana durant set­ma­nes a prin­ci­pis dels anys setanta. I ho ha fet amb noms i cognoms, aco­llint-se a la nova llei de memòria democràtica. Serà una altra prova del cotó –fins ara totes falli­des– de la cul­tura democràtica de l’Estat espa­nyol; veu­rem si com­pleix amb la seva obli­gació d’inves­ti­gar els crims de lesa huma­ni­tat, con­dem­nar els seus res­pon­sa­bles i repa­rar així les vícti­mes que fa 47 anys que ho espe­ren.

Fa poques set­ma­nes es va estre­nar la pel·lícula Argen­tina 1985, pro­ta­go­nit­zada per Ricardo Darin, que relata de manera bri­llant el judici con­tra la san­guinària dic­ta­dura mili­tar de Videla, un judici èpic que va con­dem­nar a cadena perpètua els mili­tars que havien comès crims atroços de lesa huma­ni­tat. Una pel·lícula que Espa­nya no podrà fer mai. O sí: només en una utòpica ficció en què els fran­quis­tes s’asse­uen al banc dels acu­sats. I en què qual­se­vol sem­blança amb la rea­li­tat serà, òbvi­a­ment, pura coin­cidència.