2023: la gran tertúlia

Va aparèixer per fer el monòleg de Sant Esteve i ens va anunciar una tortura per al 2023: un gran debat. Com si a Catalunya ja no fossin prou aficionats a la cosa. Una gran tertúlia que, en realitat, és una gran esmena. Perquè ens va dir el president que els catalans hem de votar, però de manera que ningú se senti exclòs i reconegui el resultat. I que el món ara no només ens miri, sinó que consideri legítim el que sigui que s’hagi de votar, la qual cosa deu voler dir que el referèndum del 2017, organitzat pel seu mateix partit, va excloure la meitat dels catalans i no tenia legitimitat a ulls del món. Cosa que és greu, tenint en compte qui va empènyer a declarar la independència. Però el problema no és l’autocrítica, que ja toca i encara ha de ser més explícita, el problema és no assumir responsabilitats emparats rere l’argument de la repressió. I això que els anys previs als fets d’octubre, quan es qüestionaven les majories, tots els gossos de caça saltaven a la jugular com a la guineu del Boxing Day.

Ara no, ara ERC vol fer de Convergència, que és el que en realitat ha aspirat des de fa cinc lustres. I se n’està sortint, sobretot perquè l’adversari ha abandonat l’espai. I ERC aplica molt bé la frase de Johan Cruyff: “Els jugadors, en realitat, estan en possessió de la pilota tres minuts de mitjana. Per tant, el més important és què es fa en els 87 minuts en què no es té la pilota.” I, principalment, el que fan és generar i ocupar espais. Ara construint el joc des del porter i creant desordre en els contraris. És a dir, liderant la proposta. Abans la pastanaga la posaven els altres, ara la posen ells. Pere es transmuta en Pedri i com a Harry Potter treu les urnes màgiques, el gos de Pavlov dels catalans. Això els que hi volen veure el nen mag, és clar. Els que no, hi veuran un venedor d’ungüents o de motos, com aquella que sortejaven al meu poble i que no tenia rodes.