La crisi dels oficis artesans

Tinc amics fus­ters, lam­pis­tes, mecànics, pale­tes, pin­tors o ser­ra­llers que tre­ba­llen amb sen­tit comú i amb conei­xe­ment del que por­ten entre mans. Però això està a punt de can­viar. Som al final d’una tra­dició de pro­fes­si­o­nals que van començar d’apre­nents a l’ado­lescència (quan ens iniciàvem al món labo­ral als 14 anys) i han esde­vin­gut dig­nes repre­sen­tants del seu ofici. Molts dels amics arte­sans vol­ten la sei­xan­tena i la majo­ria coin­ci­dei­xen que no tenen relleu, hi hagi fills o no. Hem mal­criat unes gene­ra­ci­ons en les quals no s’ha pri­o­rit­zat les fei­nes manu­als, com si ser ebe­nista o fer­rer fos una feina de ter­cera, quan són ofi­cis hono­ra­bles amb què es pot gua­nyar molt bé la vida. Ahir aquest diari publi­cava una notícia posi­tiva sobre la inserció labo­ral dels gra­du­ats en FP. Molt bé, però no tinc gens clar en quins sec­tors s’incor­po­ren i la rea­li­tat és que als gre­mis esmen­tats hi falta mà d’obra i relleu. Hi ha altres pro­fes­si­o­nals, com ara els tècnics que arre­glen elec­tro­domèstics, cal­de­res i apa­rells mecànics. A vega­des hi ha sort i tro­bes un entès com­pe­tent que resol l’ava­ria, però gai­rebé sem­pre ja pots tre­mo­lar perquè la res­posta és: “La peça o l’apa­rell s’ha de can­viar.” Ni tan sols hi ha el pas d’inten­tar esbri­nar quin és l’ori­gen de l’ava­ria o si es pot resol­dre amb el canvi de mate­rial i no en el seu con­junt. El peri­o­dista Mateu Ciu­rana és lamen­tava que a Cal­des de Mala­ve­lla fa temps que l’ascen­sor del CAP no fun­ci­ona i que la res­posta del ser­vei tècnic és: “Hi ha una peça obso­leta que ja no es fabrica.” Som al cap del car­rer. A casa ens passa amb el meca­nisme hidràulic de la porta del garatge. L’empresa que ens la va ins­tal·lar fa 26 anys, quan els hem con­sul­tat per veure què podíem fer ens han con­tes­tat dient que aquests motors ja no els repa­ren i ens han plan­tat sense donar cap alter­na­tiva. He bus­cat la marca i els fabri­cants són del país i m’han infor­mat d’un parell de cli­ents seus a l’entorn de Girona amb qui espero tro­bar solució, i a veure si no ho hem de can­viar tot. Penso en un meu oncle mecànic que molt jove­net solu­ci­o­nava les ava­ries amb un gani­vet i un fil­ferro que sem­pre duia a la but­xaca. Una habi­li­tat manual que he vist en els amics que saben resol­dre qual­se­vol enigma de la seva feina. És un capi­tal que s’està per­dent, no hi ha recanvi gene­ra­ci­o­nal. No s’han sabut expli­car els ofi­cis i estem davant un altre fracàs de la nos­tra soci­e­tat.