No diguis mai... Per si de cas!

La política és, pre­ci­sa­ment, l’espai on mai no es pot donar res per blanc o per negre; no es pot donar res per fet ni es pot dir d’aquesta aigua no en beuré. I la prova la tenim a casa. En els últims deu anys, els espec­ta­dors de la política hem vist com els que mai havien estat inde­pen­den­tis­tes s’embo­li­ca­ven amb l’este­lada i com la tor­na­ven a aban­do­nar. Hem vist com es bui­da­ven les files soci­a­lis­tes i ara veu­rem com es tor­nen a omplir, gràcies, en part, a un acord de pres­su­pos­tos que els ser­veix la cam­pa­nya en safata.

La piu­lada de Pepe Zara­goza van­tant-se que no hi haurà referèndum és, pre­ci­sa­ment, el pri­mer pas per posar el referèndum a l’agenda. I si a les files repu­bli­ca­nes hi ha algú que pari atenció, haurà de saber uti­lit­zar aques­tes engru­nes per inten­tar cons­truir un relat que pugui dei­xar en evidència els objec­tius d’aquests que s’ano­me­nen d’esquer­res però que no aca­ben d’enten­dre on comença la democràcia. Ho per­metrà l’acord tan­cat? I un últim apunt: quan els mit­jans de comu­ni­cació com­pren en bloc un relat ofi­cial sense anar més enllà és que tenim un pro­blema gros: un pro­blema a la premsa. On és la premsa? Ah, és clar! Deu ser que els que no publi­quen la versió ofi­cial no els con­si­de­ren mit­jans... De moment, no diguem mai. Per si de cas!