Els amors espanyols de Gómez Pin

Víctor, amic, he llegit el teu darrer llibre, La España que tanto quisimos. T’he de dir, abans de res, que l’he entès tot. M’havia entrebancat reiteradament amb els teus doctes textos de filosofia que depassen de molt les meves mínimes capacitats en la matèria. Has d’entendre que vaig ensumar ben poc les explicacions del professor Pio Burch, a l’institut del carrer de la Força. I que aquest poc calgué oblidar-lo en passar per l’Escola del Magisteri, per aprovar l’assignatura amb la professora Recas, a qui calia amagar qualsevol coneixement del batxillerat superior si es volia evitar un suspens.

La ‘señora’ Teresa Recas, que abans del 36 era professora de labores (la meva mare en va ser alumna), esdevingué professora de filosofia, probablement per mèrits polítics, acabat el conflicte. Ella tenia un pensament personal de les coses. I no es podia anar més enllà. Recordo molt bé que ens calgué aprendre la definició de pasión: “La pasión es algo que empieza por muy poco y luego va creciendo, creciendo hasta convertirse en una gran pasión.” Així que, perdona, em vaig enfangar ja a De usía a manía i ho vaig deixar córrer. Els gairebé quaranta llibres que ens has ofert me’ls he perdut. Però La España que tanto quisimos l’he llegit en un parell de dies, podria dir que d’una tirada.

Dibuixes la teva visió d’Espanya amb una nitidesa i una clarividència remarcables. Però, ara que hi som, anem a pams. De la primera lectura –segur que repetiré– entenc que una font bàsica del teu pensament són les converses –sempre seràs un gran conversador– amb els espanyols emigrats o exiliats que trobares al París dels teus estudis a la Sorbona. Crec que et van corprendre l’enyorament, la morrinya, la desesperança, les il·lusions d’aquells desarrelats que somiaven una Espanya que podria existir. Una Espanya utòpica. Després aclapares amb el teu coneixement amplíssim de la literatura espanyola, i deixes que els grans literats desgranin per al lector els seus amors, els desenganys, la desesperança, les frustracions i les il·lusions.

M’aturo en la cita de Gabriel Aresti “solo es español quien sabe las cuatro lenguas de España”, que tu matises proposant canviar “sabe” per “ama”. Entesos. Les pàgines següents demostren el teu decidit enamorament pel gallec, la teva admiració pel basc i una certa simpatia condescendent pel català. Cites l’Oda a Espanya, de Maragall: “...No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills?, però omets el final concloent: “Adeu, Espanya!” Rememores els concerts de Paco Ibáñez a l’Olympia de París (69), però oblides les actuacions de Raimon (66), Lluís Llach (73), Pi de la Serra (75), Maria del Mar Bonet (75), Ovidi Montllor (75) i algun altre. Tot i que no les he comptat, les referències literàries a literats, pensadors o polítics castellans, gallecs o bascos superen de forma escandalosa els catalans. De tot plegat, diria que el teu amor al català, la llengua de Barcelona, on vas néixer, no passa d’empezar por muy poco para ir creciendo, creciendo hasta convertirse en una gran pasión, si vull ser optimista.

Pensa-hi. Potser evitaries fer el joc als poders dominants i no diries que el referèndum del primer d’octubre del 2017 va convocar uns “centenars de milers de catalans” quan saps –ho hauries de saber– que es van comptabilitzar exactament  2.286.217 votants, malgrat la violència contrària que calgué assumir. Però deixem-ho córrer. Perquè la tesi del llibre és totalment vàlida i prou lúcida per esdevenir una bona base a qui es proposés seriosament repensar una Espanya que tendís a la utopia que tant estimàveu.

Em reca, però no parlaré –el paper no dona per a més– del teu viatge per les Espanyes, ben interessant per cert, ni de les nostres trobades antigues a l’Arc (Arana, Teobaldo, Sánchez-Albornoz, Stigman...), ni tan sols del capítol dedicat als toros. Saps què em passa, Víctor?, que quan penso en toros em ve a la ment aquella fotografia dels excel·lentíssims togats del Constitucional fumant-se un Cohiba a la Monumental de Madrid després d’executar el seu cop d’estat contra l’Estatut de Catalunya del 2006.