L’alcaldessa de Blanes

El 22 de febrer pas­sat va morir a Bla­nes la que va ser la pri­mera alcal­dessa de la població, Maria Dolors Oms i Bas­sols. El seu man­dat sota la sigla del PSC va abas­tar del 1979 al 1987 d’una ton­gada i del 1991 al 1995. Durant la seva època, en un temps en què estava tot per fer i, sobre­tot, per posar al dia, es van resol­dre temes impor­tants per a la vila i el seu tremp; en por­tar les reg­nes del poble, va demos­trar que tenia una gran per­so­na­li­tat. Va tenir algun ple polèmic en què les for­ces que l’havien d’aju­dar –els comu­nis­tes de Ruiz Páez– se li van posar en con­tra i recor­dem l’ener­gia amb què es va impo­sar i va tirar enda­vant. Maria Dolors Oms era dia­lo­gant, nego­ci­a­dora, poc sectària. Qui signa aques­tes rat­lles era, lla­vors, alcalde con­ver­gent de Llo­ret i va gau­dir sem­pre de la seva amis­tat, fins al punt que la Dolors, quan havia de des­plaçar-se a alguna tro­bada gene­ral d’alcal­des, mol­tes vega­des pas­sava per Llo­ret, dei­xava el cotxe a l’apar­ca­ment de l’ajun­ta­ment local i pros­se­guia amb el meu, i d’aquesta manera podíem apro­fi­tar el temps par­lant de temes que ens interes­sa­ven a tots dos. Això feia una autèntica gelo­sia a alguns alcal­des que es mera­ve­lla­ven d’aquesta afi­ni­tat. Més enllà de la vida política, vam tei­xir una autèntica amis­tat, a la qual es va afe­gir l’alcalde de Tossa, Telm Zara­goza, i, amb el temps, el gover­na­dor civil de Girona Ramon Codina. Tots qua­tre, amb les res­pec­ti­ves pare­lles, havíem com­par­tit sopars i actes diver­sos de grat record. En alguna ocasió fins i tot ens vam mun­tar algun viatge a Madrid que ens va donar temps per fer diligències burocràtiques i, alhora, poder assis­tir a alguna sessió tea­tral. Quan la Dolors es va casar amb Fran­cesc Ruiz –“es pro­me­tut”, que li deia en Telm Zara­goza– ens van con­vi­dar la mateixa nit de nuvis a sopar amb ells a Santa Marta. La bona relació entre ella i jo va com­por­tar que, més tard, demanés la meva col·labo­ració per ser de la junta d’Aspro­nis uns anys. Són molts els records emo­ci­o­nats que, en aquests moments, se m’acu­mu­len, alguns fins i tot humorístics, com una vegada que es va dei­xar asses­so­rar per en Telm i per mi en una botiga de moda de Madrid, i en va sor­tir amb uns ves­tits pels quals, després, el seu marit ens va dir de tot. Van ser unes rela­ci­ons inten­ses, ino­bli­da­bles, que fins i tot van fer creure a algun com­pany de par­tit, de bona fe, que ella i jo ens enteníem. Que des­cansi en pau.