Visca la República!

Les derivades del procés han demostrat que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Sí, és un axioma que té molts matisos sobre els quals ara no incidirem. He viatjat per tota la península, però darrerament, poc. Em quedo amb la memòria de persones que vaig conèixer als anys setanta en un episodi com és la mili i vaig constatar que tenia més coses en comú amb un asturià, un basc, un madrileny o un sevillà que amb la majoria de catalans amb qui vaig coincidir. Tot i que la meva convicció de pertinença a Catalunya era, és i serà innegociable, és un sentiment que sempre ha conviscut amb sentir-me ciutadà del món, al marge de colors de pell, ètnia, religió,... i transcendint nacionalitats i fronteres. D’aquells dies que podien haver canviar el nostre país a l’octubre de 2017 ara se’n fan moltes lectures crítiques i en puc compartir bona part, però el fet de sentir-nos empoderats i la gran reivindicació col·lectiva viscuda no la pot negar ningú, malgrat l’obstinació de la judicatura i la policia espanyola d’anar imputant suposats culpables amb la connivència de la majoria de la classe política i dels mitjans de comunicació més poderosos. S’ha demostrat a bastament que quaranta-cinc anys de monarquia parlamentària només han servit per consolidar en el poder les famílies espanyoles que ja el tenien i que, malgrat els dos intents de proclamar la República el s. XIX i el s. XX, l’Estat espanyol viu ancorat en un passat que fa segles es va extingir. Per tot plegat, per aquest divendres 14 d’abril m’agrada reivindicar el “Visca la República” perquè era i és la millor alternativa per a la defensa dels drets universals, la democràcia i la llibertat. I a més, l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Llagostera ha triat aquest dia per presentar el llibre Trenta-set cartes i sis poemes d’amor. La correspondència íntima d’Eugeni Gurnés Bou 1939-1943, de Pilar Francès, sobre la relació que va mantenir amb la seva esposa i família durant el seu exili i empresonament des del 1939 fins al 1943, quan va ser afusellat a Girona. Des de fa anys, Eugènia Riera Gurnés ha lluitat per recuperar la memòria del seu avi, que va ser uns mesos alcalde de Llagostera per la CNT. El 2016 es va publicar el llibre La veu silenciada, de Mercè Carbó Bosch, i el 2018, el documental Eugeni Gurnés, sumari obert, de Joan Roura (premi Carles Rahola).