Jubilació i gasiveria

A França en Macron qui sap si se’n farà l’aresta política... Això m’ha recordat un assumpte que vaig viure de prop. Devia ser als anys seixanta que a pagès va començar-se a cobrar de la vellesa. L’administració va disposar que, quan s’acostaven els 65 anys, per una mòdica xifra pagada de cop a la Seguretat Social el pagès i la pagesa podien percebre la mòdica renda que l’Estat havia decidit. Per a la majoria fou un regal perquè no hi havien comptat mai; aquella gent secularment perdedora vivien amb un fill o filla, treien profit de l’hort si la salut els ho permetia i ajudaven en el que fes falta. Per cobrar la modesta pensió calia demostrar que no es tenien propietats, o poques. Els masovers ho tenien fàcil i, per als petits propietaris, si el valor d’algun camp sobreeixia del que tolerava el poder, només calia fer-ne donació a algun fill o filla.

Jo tenia un besoncle a Viladoques, pagès i petit propietari. Arribat el moment, el secretari de l’Ajuntament li va fer notar que, per un parell de camps, sobrepassava el mínim de què parlàvem i li va aconsellar de traspassar-los als qui havien de ser els seus hereus. O això, o quedar-se sense cobrar la pensió. Fos com fos, va decidir que res de donar cap terra a cap fill. Recordem que en aquells anys era costum generalitzat que els vells mantinguessin els fills ignorants del testament que havien fet secretament a cal notari. “Ja ho trobaran quan ens morim!”, solia ser el mantra que solien repetir i que va portar un no dir d’enemistats entre els fills quan, després del traspàs, el testament sovint resultava esbiaixat i injust per a un o altre descendent. El besoncle va, doncs, quedar-se sense la paga mensual. “Ja viurem del que tenim...”, es justificava. Però en aquells anys la renda de les terres cada vegada era més esquifida i la disponibilitat de metàl·lic del meu parent s’anava reduint, mentre que la majoria cobrava mensualment uns diners que els venien la mar de bé. EI besoncle a vegades, a les rotllanes de jubilats, es queixava de no cobrar ni cinc. Llavors era quan sortia algú que, foteta, li recordava que cobraria si no hagués estat tan garrepa amb els fills. I un de més enginyós, amb sornegueria, un dia va respondre-li: “Vols cobrar? Ja t’ho arreglaré: jo et regalo cada mes la paga i, a canvi, tu em dones els camps que tens... Fet? No? Doncs fes-te fotre, cagamiques!”