Josep Borrell

Vaig ser alumna del professor Sebastià Serrano a la Universitat de Barcelona. Possiblement va ser a les seves classes que em vaig sensibilitzar en l’observació de l’expressió no-verbal de les persones.

Josep Borrell, quan parla als mitjans, mostra arrogància i supèrbia en l’expressió facial i el ritme i el to de veu. Les seves paraules són revelacions de veritats que, tal com les diu, ningú pot posar en dubte. És capaç de dir que el president Carles Puigdemont hauria de ser extradit per ser jutjat pels mateixos delictes que els presos polítics ja jutjats i condemnats. No ens diu, però, que el que ell anomena “delicte” és en realitat “fer política”. Els dona el mateix tracte que si fossin un grup que hagués entrat en una casa i hagués matat la família que hi vivia. Fa unes comparacions simplistes perquè les entenguem els pobres babaus ciutadans que l’escoltem. Es pensa que no som capaços de veure el rerefons de les seves declaracions, interessades, enganyoses i malvades. I té un alt càrrec al Parlament europeu.

Cada dia em pregunto què ha donat Espanya a Europa perquè se la respecti tant. I per què han creat l’Europa dels estats i de llurs mandataris i han arraconat l’Europa de les persones.