Prescindibles

He vist imatges dels congressos del PSC i del PDeCAT i m’ha passat pel cap un llampec amb la pregunta que em faig sempre quan veig imatges similars siguin del partit que siguin, de dretes, d’esquerres o del mig, m’és ben bé igual, i la pregunta o, més aviat, les preguntes són: cal tota aquesta gent?, tots viuen de la política?, quants n’hi ha que treballin per al país i no per al partit?, n’hi ha que no treballin només per fer créixer el partit i la política?, quants?, calen aquests muntatges? I, finalment, aquella que va fer en Pla arribant a Nova York veient aquells edificis i aquelles lluminàries: i això qui ho paga? De fet, la darrera pregunta és la que té la resposta més fàcil: nosaltres. Perquè els partits tenen unes xifres d’afiliats ridícules i més ridículs encara són els percentatges dels que paguen les quotes, per tant els seus ingressos són insignificants i acaben vivint del que els paguen les administracions per vots o escons i/o dels crèdits bancaris a fons perdut (i com que els bancs no perden mai...). Per tant, la meva percepció és que la que immensa majoria de totes les gentades que veiem en aquests festivals són totalment prescindibles.