Nostàlgia

L’altre matí, tot caminant ben d’hora pel centre de Girona, vaig veure tres persones amb un munt de llaços grocs i una escala. Penjaven llaços a fanals on no n’hi havia, i substituïen els que eren malmesos per llaços nous de trinca. Nets i polits; i grocs. L’escena m’ha semblat d’allò més... tendra? Ja quasi no se’n parla, dels llaços grocs, i mira que s’havien dit i escrit coses d’aquest distintiu, i del que representava! (I encara representa, no?)

Però és que tampoc no se surt al carrer, no hi ha concentracions, no hi ha marxes, no hi ha talls, no hi ha aturades, el Tsunami Democràtic és mut... Que potser ens pensem que no hi ha exiliats perquè entren quan i com volen al Parlament Europeu? Que potser no hi ha presos perquè surten unes hores a treballar i a fer voluntariat? Cada dia tornen a la garjola, eh! I, a en Cuixart, diuen que l’han de readaptar perquè no vol baixar del burro! I doncs, què es pensaven. I avui, dimecres, taula de negociació per trens, carreteres i nou finançament? Anem cap a una autonomia amb unes engrunes més de les que hem “gaudit” fins ara? Au, va!

On és l’esperit de l’1-O? Va costar moltes hòsties i més d’un ull és a can Pistraus per acabar negociant no sé quins rossegons de pa, eh! Recordem que els únics vençuts són els que no lluiten; i l’única lluita que es perd és la que s’abandona.