Carta al nostre pare i marit

No ho entenem. No ens fem a la idea. Com pot ser que fa quatre dies estigués tot bé i de cop se’t giri la vida i ja no el tinguis. “Nooo, nen.” “Nooo, papa.” No ens podem imaginar no tornar-te a veure, no sentir-te. Això és un malson que va començar el dia del teu sant. El regal no podia ser pitjor. Vam anar cap a l’hospital i se’t van quedar. Allà, sol, sense poder-te venir a veure, anàvem comunicant-nos amb trucades i donant-te ànims. El divendres 20 de març ens van dir que tenies Covid-19. Quina mala passada. Quan ens vas trucar per dir que et baixaven a fer una prova, va ser l’última vegada que vam sentir la teva veu. De matinada, ens van trucar per dir que t’havien sedat i intubat i que estaves greu. Cada dia hem rebut informació de com estaves, dels alts i baixos. El 7 abril, però, el dia de l’aniversari del teu net, rebem males notícies. Només et faltava una pulmonia amb tot el que ja tenies. I has dit prou. Has estat un molt bon pare i un marit excepcional, ens has deixat un buit molt gran.

No et pots imaginar la gent que t’estima: aquests dies tothom havia posat una espelma a casa seva perquè et recuperessis, tothom ha estat pendent de la teva evolució. Cada dia rebem milers de missatges i trucades. Gràcies a tots/es pel vostre suport i els ànims que ens doneu en aquests moments tan durs. Papa, descansa en pau, t’estimem molt.