Darrere la finestra

50è dia. Tot­hom surt. Des de la fines­tra, sem­bla que a poc a poc tot recu­pera la nor­ma­li­tat, la nos­tra nor­ma­li­tat: per­so­nes al car­rer xer­rant en petits grups, algú que aixeca el to de veu més del compte... Tots amb mas­ca­reta, això sí. La distància social ens costa... i molt. Soroll de màqui­nes que tre­ba­llen al car­rer, pri­mera ton­gada del dia de nens i pares amb pati­nets, bici­cle­tes o a peu… Sons agra­da­bles, d’huma­ni­tat, de vida. És la música de la ciu­tat que es des­perta diària­ment amb l’ener­gia d’un lloc on es viu. Tant de bo ens acos­tu­mem a viure així i siguem nosal­tres matei­xos els que rei­vin­di­quem que els cot­xes siguin silen­ci­o­sos, dis­crets. Que només s’escolti la música de la nos­tra ciu­tat, la de les per­so­nes con­ver­sant, rient, plo­rant, cri­dant, jugant..., vivint.