Bé, Carme, bé

L’entrada de la senyora Forcadell a l’edifici del Parlament de Catalunya per assistir a l’acte de celebració del quarantè aniversari del seu restabliment fou commovedor; un llarg i compacte aplaudiment l’acompanyà (a ella i a l’actual president, el Sr. Torrent) durant tot el recorregut que feren fins a arribar a la sala on s’havia de celebrar l’acte. Quin motiu hi ha per sentir la pregona emoció que m’envaí veient-la entrar, digna, al Parlament?

No n’hi ha cap altre que el fet de sentir un atraïment immens vers una persona que, per haver fet prevaldre el comportament democràtic a la primera institució del país, va ser menystinguda, acusada i denunciada amb intenció, fins a aconseguir-ne l’empresonament.

Queden en la memòria les sessions del Parlament en què es debatien les reivindicacions i les negacions sobre els drets legítims de la nostra nació/poble, un Parlament on hi ha (venturosa democràcia) parlamentaris que en reneguen l’existència, i malden, sense amagar-se’n, per esborrar-los del mapa, com Roma esborrà Cartago. Som els catalans els estranys o forasters, a Catalunya? Ho sembla, i potser aquesta és la raó per la qual tenim la Sra. Forcadell, i tants altres, a la presó.

En aquesta injusta pugna, hi ha (i no són pocs) qui es queda al paire, en espera de què? En espera que la història els beneeixi? Com som tots plegats, dreta fanàtica, ortodoxa, castellana, catalana; esquerra ambiguament socialista, esquerra moderada, comunista, anarquista, i la que prefereix aixecar una “superilla” abans que aixecar un país.

De tot hi ha a la vinya del Senyor.