L’elogi està prohibit si ets home

Un dis­sabte del mes de setem­bre pas­sat vam topar-nos amb una jove que, amb força gràcia i con­cen­tració, ballava al bell mig d’una pla­ceta del Poble­nou. En aca­bar, i sense esca­ra­falls, vaig dir espontània­ment: “Molt bé; bravo!” Ella em va mirar amb ràbia i indig­nació i va dir: “¿Cal?”.

Vaig mar­xar cap­baix pen­sant que havia fet alguna cosa ter­ri­ble. Comen­tant la jugada, em van infor­mar que avui tot es pot exhi­bir, però que si algú n’és tes­ti­moni ha de girar el cap. Qual­se­vol tipus d’afa­lac impre­vist d’un home a una dona és ofen­siu. Resulta que la balla­rina tenia raó i jo havia estat male­du­cat. És para­do­xal que l’exhi­bi­ci­o­nisme hagi cres­cut de la maneta de la sus­cep­ti­bi­li­tat. Un comen­tari gratuït sobre el cos d’una dona pot ser peni­ble, però cen­su­rar en el con­text expli­cat un “molt bé, bravo!” és malaltís, asso­ci­a­lit­za­dor i exa­ge­rat.

Crec que ara toca­ria rebo­bi­nar i pro­mo­ci­o­nar un xic les regles bàsiques de cor­te­sia que no fan altra cosa que aju­dar a fer la vida un xic més agra­da­ble.