Bancs

Primer de tot deixeu-me dir que em semblen un mal necessari, però... entre poc i massa. El seu negoci. Un estalviador/a a qui li sobren uns calerons i no té previst fer-los servir durant un període llarg de temps, els hi diposita a canvi d’un rendiment (petit!, i avui dia, petitíssim!). A l’altra banda hi ha una pila de gent que no només no pot estalviar, sinó que n’hi falten per comprar no sé què (un pis, un cotxe, una rentadora...). Va al banc, demana permís per entrar-hi, l’hi concedeixen... i té la gosadia de demanar un préstec per comprar aquell no sé què d’abans... I després de no sé quanta documentació, filtres, i que els de dalt ho consentin, li donen el préstec. A canvi d’un interès, és clar! Que ningú regala res, i ells menys! Aquest interès és molt més elevat que el rendiment que li donaran a l’estalviador inicial i a qui no li calen els calés a hores d’ara. Veieu que de les tres potes només n’hi ha una que guanya? Per a l’estalviador, misèria. Per al que demana el préstec, té el seu no sé què a preu d’or. I els que manen al banc (la cúpula), doncs sous anuals de 3, 4 o 5 milions d’euros. I un pla de pensions! Ara tornem-nos a preguntar qui guanya... Doncs aquests senyors que sovint són rescatats amb els nostres quartos i diuen que s’han de fusionar per agafar múscul (a on quedarà la competència? i qui hi perdrà?) i que si l’era digital i que, per tant, sobren oficines i oficinistes... Però els de dalt (la cúpula), cada any 3, 4 o 5 milions d’euros. Clinc-clinc. Clinc-clinc.