Excés de bondat...!

Escoltant per segona vegada les persones sàvies del programa radiofònic L’ofici de viure, de Catalunya Ràdio, amb Gaspar Hernàndez (“L’optimisme realista”), he vist clar que l’excés de bondat haurà estat una de les grans dificultats per a moltes persones a l’hora d’escalar en el món laboral.

Ara fa poc més d’un any que estic jubilat i farà poc més d’any i mig que es va fer la tria per la direcció de l’institut.

Hi havia dues candidatures. No va sortir escollida la que jo volia. Ara ell és el director del “nostre” institut, si es pot dir així. (Un indret on s’ha treballat durant molt temps, ens l’acabem fent “nostre”.) Se’n surt bé. Ens veiem “regularment”, ens expliquem i ens escoltem en la mesura que les activitats dels dos i la Covid-19 ens ho permet.

Veient la trajectòria, l’experiència, el currículum i la bondat de la “meva” candidata, per un càrrec públic, em semblava molt clara quina “hauria” de ser la tria.

En el seu moment, ja vaig fer cartes (millor dit e-mails) a les autoritats corresponents, però ja he vist que és com bufar per darrere de l’orella del lleó, quan aquest fa la dolça migdiada d’estiu.

En el marc de l’actual patriarcat, l’excés de bondat, al meu entendre, impossibilita escalar en el món laboral, i si no feu memòria... Us vindrà al cap aquella amiga, aquella mare, aquella mestra, aquella infermera, aquella doctora, aquella dona política que per excés de bondat no ha surat més, no ha escalat el que tots ens semblava que li pertocava (no ha estat casual, però només m’han vingut al cap noms de dones).

Ull amb l’excés de bondat...!