Síndrome d’Estocolm

Amb tot el respecte per a un polític català empresonat pel fet de voler la independència de Catalunya. Oriol Junqueras pateix aquesta síndrome; qualsevol observador imparcial ho pot constatar pel seu discurs quan era al govern i ara. Analitzem l’afirmació “La taula de negociació és el que més incomoda al govern de Ñ”. Hi estaria d’acord si aquesta taula fos constituïda amb mediació internacional; i diria més, tindrien terror quan la mediació constatés que Ñ no és una democràcia plena i sí un Règim 78 neofranquista. Col·laborar en una taula submisa on saps que els temes que voldries (?) són vetats, només afavoreix a Pedrito Pinotxo Patrañas (PPP) de cara a Europa, fent veure que es mouen per solucionar un tema que volen autonomitzar amb un altre Estatut ribot. És com anar a un bon restaurant –representa– i que no hi hagi carta per escollir els plats, només un monotemàtic menú setmanal.

Si dur és haver estat a la presó, igual o més és continuar a l’exili lluny del país i els estimats. Clara Ponsatí i els altres exiliats polítics en són una mostra. En lloc d’arronsar-se, han fet uns quants passos endavant i ens representen al Parlament Europeu. Sí, l’actual taula és una “escenificació de la claudicació”. Dir el contrari, sense arguments d’alliberament nacional, és voler passar bou per bèstia grossa.