Carles Cases: “Tossudament alçat”

No és la primera vegada que escric sobre Carles Cases, i ho faig per a reivindicar la figura d’un músic que per raons incomprensibles... o no, roman en l’oblit de l’anomenada cultura oficial i de programadors de més que dubtosa competència pel que fa als aspectes qualitatius de la música. El passat dia 1 del mes de novembre, al Teatre Kursaal de Manresa, vaig gaudir amb emoció escoltant el Concert Paradiso. Només cal llegir la crítica que l’endemà va aparèixer al diari Regió 7 per adonar-se de la magnitud de l’esdeveniment, així com de l’èxit aconseguit. Àlex Gorina, presentador i conductor alhora, en pot donar testimoni; també el públic que va omplir el teatre, un públic que va aplaudir amb entusiasme totes i cadascuna de les interpretacions fins a l’ovació final. Em pregunto si amb en Carles Cases no passa com en èpoques pretèrites, quan el fet de mantenir-se fidel a les pròpies conviccions i la no adhesió incondicional al règim de torn es pagava amb l’ostracisme. Certament que els temps han canviat, tanmateix perduren uns hàbits viciats que al segle XXI no haurien de tenir raó de ser. He de dir que qualsevol país en què la cultura musical tingués un pes específic important –com fora desitjable– articularia les mesures pertinents perquè una figura del nivell d’en Carles Cases tingués el reconeixement que per mèrits propis li correspon. Un país necessita referents en tots els àmbits, i ell, musicalment, ho és. “És extraordinària la potència de la mala música” (Nöel Coward, 1899-1973).