L’Església catòlica a Catalunya

Podríem afirmar que l’Església catòlica a Catalunya viu una etapa de decadència, i n’esbosso dues de les causes, segons el meu criteri. L’una, que els responsables de dirigir l’Església, salvant excepcions, han oblidat de viure i fer viure el document que van redactar els bisbes de la Tarraconense, l’any 1985, Arrels cristianes de Catalunya: no han predicat l’amor a Catalunya, quan el document deia que “l’amor a Catalunya forma part de l’amor al proïsme”; ni l’amor ni defensa de la nostra llengua, “la principal senya d’identitat”, diu el document. L’altra, que han seguit marginant les dones, i no les han equiparat als barons, malgrat les nombroses veus reivindicatives del Col·lectiu de Dones en l’Església, iniciat l’any 1985 a Barcelona.

Aquestes mancances han encotillat i desfigurat l’Església catalana, i no han permès que la nostra gent assaborís la frescor de la bona notícia, com la van predicar, per exemple, el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (1846-1916), i Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943), arquebisbe de Tarragona.

Si no superem, d’una vegada, les dues mancances expressades, l’Església catòlica a Catalunya ens resultarà cada vegada més forastera.