En memòria de Juan Ramón José Palomero Gil

El meu notari. El dia 21 passat vaig rebre una trucada telefònica de la Rosa que em va remoure tot el cos, en anunciar-me la teva mort. No em podia creure el que estava sentint i només vaig poder posar-me a plorar. Començaré dient que fa més de trenta anys que ens coneixíem, i la primera vegada que vaig entrar al teu despatx recordo perfectament que tenia una sensació de nervis, desconeixement, i tot degut a la meva joventut i pel fet d’estar amb un senyor notari com tu. Bé és cert que, a causa de la meva feina com a empresari i per diferents motius professionals o particulars, en aquests anys he hagut de venir força vegades al teu despatx i sempre m’he sentit apreciat. Heu fet que anar al notari sigui una cosa normal, fent que els acords i les normes de jurisprudència i de lleis explicades per tu fossin fàcils d’entendre; si no era així, ho tornaves a repetir perquè quedés perfectament clar. En aquest anar i venir al teu despatx sempre acabàvem parlant de com ens vam conèixer, del que havíem aconseguit professionalment cadascun de nosaltres, i això ens va permetre forjar una relació amb el pas del temps. I un dia qualsevol em vas dir: “Escolta, Josep, ja està bé, digue’m Juan Ramón o Palomero, el que tu prefereixis, però ja n’hi ha prou de senyor Palomero.” No m’ho podia creure: aquest senyor que en el seu moment em va causar nervis i palpitacions m’estava dient que li parlés de tu a tu. Però si així era Juan Ramón, un senyor de cap a peus! He tingut el plaer d’haver-te conegut i siguis on siguis et portaré al cor per tot el que m’has aportat. A. C. S. Un senyor de cap a peus.