Quina meravella!

Força noms de lloc catalans (tant geogràfics, com ara muntanyes, com d’unitats de població, com ara masos, pobles i viles) són formats per antropònims antics, noms de dona i d’home que fa segles que no estan en ús.

Aquest és el cas de Caldes de Malavella, format pel mot caldes –de vegades dit i escrit caules, indret on brollen aigües caldes– i de Malavella. Ens interessa aclarir el significat d’aquest complement del nom principal, que és pres del castell de la població, ara en ruïnes, catalogat com a bé cultural immoble per la Generalitat. Doncs bé, aquesta paraula prové del nom de persona o antropònim femení Meravella –en llatí Mirabilia–, segurament la propietària del lloc al principi de l’edat mitjana. En provençal, el nom Mirèio, títol d’un poema de Frederic Mistral, té el mateix significat, i el poeta occità pare del Felibritge el va prendre de la seva àvia, que bo i asseguda al pedrís del mas, allà a les Alpilles, pronunciava en veure passar, cada capvespre en tornar de l’escola, una nena de trenes rosses, daurades pel sol ponent: “Quino mirèio!”, és a dir: “Quina meravella!” D’aquí ve el nom Mireia, i no de Maria. Per tant, Joaquim Carbó (vegeu ressenya de Lluís Llort a El Punt Avui de dijous, 2 de juny del 2022, secció de Cultura i Espectacles, p. 22) i sobretot totes les dones velles de Caldes de Malavella són uns bons vells i unes bones velles, i una meravella!