Més taules

Al programa FAQS de TV3 del dissabte 11 de juny, la veu profètica de Carme Junyent ens tornava a recordar que els parlants de les llengües que ja han desaparegut mai van ser conscients del seu procés fins que la mort ja no tenia remei. El 21 de gener del 2021 aquest diari em publicava una carta –“El català, a l’UCI?”– on feia una crida al lector a demanar al seu ajuntament accions per promoure l’ús social del català al carrer, i així, en el cas del meu poble, en el ple ordinari del mes de desembre es va aprovar la constitució d’una taula amb aquest objectiu. Avui, mig any després, aquesta taula encara no s’ha constituït.

La salut del català, després d’un any i mig de la meva carta de l’UCI, en lloc de millorar, més aviat ja va amb respiració assistida, i amb sort així seguirem mentre la ciutadania i les administracions no prenguin consciència que la supervivència de la llengua té la mateixa prioritat (o més) que altres de les nostres justes preocupacions. En la qüestió de la llengua tots els terrenys són importants, el dels ajuntaments en la seva població sens dubte, però és vital el de la Generalitat en l’ensenyament i sobretot en les escoles de magisteri.

Taules? On convinguin, però el que no pot ser és que tothom parli de parar la taula i no hi hagi ningú a la cuina. Quan es dona aquesta circumstància no és estrany que es comenci a dinar molt tard –potser massa–, amb el perill que els comensals ja hagin mort d’inanició.