Senyors, jo vaig ser una de les persones que el dia 23/4/1976 van estar a les sis del matí a la cua dels que ens volíem subscriure al primer diari en català (si fa o no fa) de la postguerra. Els he de dir que ni un dia he deixat de llegir-lo. Vaig viure esperançat la fusió de fa uns anys amb el diari El Punt, que jo calculo que va ser una maniobra de supervivència. Ara estic vivint amb molt bones expectatives l’evolució dels últims mesos (o anys) on es nota la mà rectora del Sr. Vall Clara. Vull comentar l’última reforma amb la incorporació de les seccions Quadern negre, Diari de Redacció i Tribuna, si no m’erro. Aquests canvis han ampliat les costures del diari seguint el criteri dels últims mesos: més amenitat, més diversitat, més altura, més amplada, més profunditat. L’exercici d’autoanàlisi que vostès practiquen resulta extraordinàriament profitós per a la publicació i per al lector. Llarga vida a El Punt Avui.