El català a la justícia, altre cop

L’1 de setembre comença l’any judicial. Es tornarà a parlar de l’ús del català i de com cada any reculem més que els crancs. Apunto unes reflexions sobre la qüestió: em fa pena que la Generalitat doni uns diners als advocats perquè facin els escrits en català. Millor això que res, però és com prostituir el català, embastardir-lo; amb diners ho farem en català, sense, no. Lamentable. La segona reflexió, relacionada amb l’anterior, el poquíssim ús que en fan els advocats i procuradors, que per naps o per cols sempre tenen alguna excusa de mal pagador per no usar-lo. Es parlarà altre cop que hi ha jutges que són de fora, que voldran marxar a la seva terra quan puguin i que no faran l’esforç per aprendre el català. Sobre això cal dir que la gran majoria l’entenen, ni que sigui si us plau per força, perquè tots els atestats dels mossos d’esquadra i de la majoria de policies locals de Catalunya són en català i per tant l’entenen. Cert que n’hi ha que es mouen per la llei del mínim esforç i perden els matisos del contingut del que s’hi explica. I si la conjuntura política aconsegueix que el coneixement del català sigui finalment un requisit per exercir a Catalunya per a jutges, fiscals i lletrats de l’administració de justícia, això facilita, però en cap cas no assegura, que les resolucions judicials es facin en català, perquè a Catalunya hi ha dues llengües oficials, només una de pròpia. Esperarem asseguts mentre el català mor d’inanició en els tribunals i després li cantarem les absoltes amb gran pompa?