Pur odi

No ens enganyem. No és pas el retorn dels documents privats confiscats durant la Guerra Civil, perquè no tenien cap interès històric ni militar. No són pas els productes catalans, que van patir un boicot durant el 2005 i el 2006 mentre es tramitava l’Estatut, boicotejat per la recollida de signatures del PP en contra i finalment mutilat pel Tribunal Constitucional. No és pas la prohibició de les curses de braus a Catalunya, perquè les Canàries ja les havien prohibit deu anys abans i ningú va dir res perquè ningú hi va veure perillar la “unidad de España”. No són les manifestacions ni els talls de carreteres com a protestes legals contra la sentència de l’1 d’octubre, perquè això ho veiem en qualsevol vaga. No és negociar una investidura fins que Aznar acabi parlant català en la intimitat, ni el “Pujol, enano, habla castellano”. No és pas la nostra llengua ni les mentides que abocaven sobre els professors de les escoles catalanes. No és pas un referèndum, mètode normal de consulta popular en qualsevol democràcia. No és pas l’amnistia, i menys si recordem la dels colpistes del 23-F, la dels GAL i la del PP amb els delinqüents fiscals. No és pas tampoc el trasllat de Rodalies, perquè ningú com nosaltres coneix les necessitats del nostre territori. Ni és pas la condonació del 20% del deute de la Generalitat, de la qual sortiran beneficiades totes les comunitats. No ens enganyem: és la nostra mera existència el que no suporten.