Pur odi

No ens enga­nyem. No és pas el retorn dels docu­ments pri­vats con­fis­cats durant la Guerra Civil, perquè no tenien cap interès històric ni mili­tar. No són pas els pro­duc­tes cata­lans, que van patir un boi­cot durant el 2005 i el 2006 men­tre es tra­mi­tava l’Esta­tut, boi­co­te­jat per la reco­llida de sig­na­tu­res del PP en con­tra i final­ment muti­lat pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. No és pas la pro­hi­bició de les cur­ses de braus a Cata­lu­nya, perquè les Canàries ja les havien pro­hi­bit deu anys abans i ningú va dir res perquè ningú hi va veure peri­llar la “uni­dad de España”. No són les mani­fes­ta­ci­ons ni els talls de car­re­te­res com a pro­tes­tes legals con­tra la sentència de l’1 d’octu­bre, perquè això ho veiem en qual­se­vol vaga. No és nego­ciar una inves­ti­dura fins que Aznar acabi par­lant català en la inti­mi­tat, ni el “Pujol, enano, habla cas­te­llano”. No és pas la nos­tra llen­gua ni les men­ti­des que abo­ca­ven sobre els pro­fes­sors de les esco­les cata­la­nes. No és pas un referèndum, mètode nor­mal de con­sulta popu­lar en qual­se­vol democràcia. No és pas l’amnis­tia, i menys si recor­dem la dels col­pis­tes del 23-F, la dels GAL i la del PP amb els delinqüents fis­cals. No és pas tam­poc el tras­llat de Roda­lies, perquè ningú com nosal­tres coneix les neces­si­tats del nos­tre ter­ri­tori. Ni és pas la con­do­nació del 20% del deute de la Gene­ra­li­tat, de la qual sor­ti­ran bene­fi­ci­a­des totes les comu­ni­tats. No ens enga­nyem: és la nos­tra mera existència el que no supor­ten.