Pobres desgraciats

En perpètua interacció entre les meves i les seves misèries, observo les notícies dels nostres polítics. Som una colla de desgraciats, és a dir, éssers sense glòria ni gràcia. Els uns, per jubilació i edat; els altres, perquè sembla que demanin a crits que els jubilem sigui quina sigui la seva edat. Els uns hem perdut protagonisme per implacable llei biològica. Els altres, per una igualment implacable llei ètica i moral. Els uns arrosseguem les nostres limitacions fisiològiques per casa i pels carrers de les nostres viles. Els altres, les seves limitacions ètiques pels mitjans de comunicació. L’esperpent, infructuosament dissimulat entre pompes protocol·làries i seients avellutats, és majúscul. Un espectacle buit i carrincló, protagonitzat per fantasmes, mals actors que amb prou feines semblen éssers vius. Ni em representen ni em convencen de tenir un poder que ells mateixos van dilapidar entre mentides i renúncies. La pudor de naftalina traspassa la pantalla i inunda la llar de l’espectador incrèdul. I que en som, tots plegats, de desgraciats!