2024: la història d’un clic

Una vegada una mestra d’escola, amant dels gats, va acceptar el repte de millorar el seu nivell de català (C2). Cada dijous enfilava la C-260 i la cansada arribada a l’institut Monturiol era capgirada per una formadora apassionada per la llengua que aconseguia que la batalla amb els pronoms febles fins i tot es convertís en un al·licient. Passades moltes hores de formació, la professora ho va anunciar: calia fer la inscripció a l’examen. Ara tocava passar pel tub: fer la inscripció telemàtica, clic rere clic. Va apartar el gat de l’ordinador, va entrar a la xarxa, va emplenar el qüestionari i el va rellegir per no deixar-s’hi res, va estirar el dit índex i va prémer la tecla. El clic final va ressonar. Enviada! Per fi la seva petició d’examen viatjava per la fibra òptica a tota velocitat. Estava molt contenta dels seus progressos en el curs i estava segura que aquell examen ja era seu. Tanmateix, ignorava els esdeveniments que succeirien quatre mesos després. Tothom ja havia rebut les acreditacions de l’examen i ella, en canvi, res. Revisava i revisava el correu i res. Fins que un fatídic dijous es va confirmar la sospita: ella “no” formava part de la llista amb dret a examen. Va contactar amb tothom qui se li va acudir i la resposta sempre era la mateixa: no. Fins i tot va demanar ajuda al Síndic de Greuges i va decidir lluitar. Va presentar-se a la prova escrita el dia 7 de juny i, després de molt insistir-hi, es va poder examinar amb l’avís que la prova no seria corregida i no se la citaria a la prova oral. Aquesta setmana encara lluita contra rellotge perquè, també en dijous, finalitzen les proves orals. Què va passar en aquell clic inicial tan difícil de demostrar? Els organitzadors de la prova en dubten, però ella està ben segura que el va fer, ho ha revisat a la seva memòria tantes vegades que ha decidit narrar la seva vivència a aquest diari. Curiosament, l’enviament d’aquesta carta també es fa amb un clic… Però arribarà? Si ho estàs llegint, sí.