Kosova ha de ser, i ara! Que és així com en diuen, d’aquest país petit, els albanesos, que hi són majoria. I pel que sembla –dogma de fe– els llocs s’han d’anomenar com ho fan els nadius. Kosova, Kosovë, en aquest cas. Assumpte aclarit? No gaire. Perquè, si som conseqüents amb aquest principi toponímic i totèmic, no hauríem de dir Albània sinó Shqipëria, que és així com en diuen per aquells verals. I Alemanya serà Deutschland. I Grècia, Hellas. I Múnic, München... I així, ad nauseam et ad imposibilitatem. Hi hauríem d’afegir que Kosovo és paraula adjectival sèrbia. Significa ‘merla’. I seria el resultat d’un Kosovo Polje previ, que significa ‘camp de merles’. Hauríem de saber també que l’origen fundacional, espiritual, de la nació sèrbia es troba a les muntanyes de Kosovo, una mica com el de Catalunya és als Pirineus. I que encara ara allà hi ha una minoria important de serbis. Que la majoria d’esglésies i monestirs medievals serbis són a Kosovo. Que la majoria de noms de lloc són serbis... I que dir-ne Kosova pot ser tan ridícul com dir San Quirico del Hayuco per anomenar Sant Quirze Safaja, posem per cas. Vet-ho aquí.