Ja són molts anys, quinze, de la teva partida, però no de la teva absència. Sempre recordem les teves paraules: Lluita, lluita, lluita, lluita…, tothom em demana lluita; què es pensa, la gent, que no vull lluitar? Que no vull viure? No conec res més que la vida, l’únic que sé és que és meravellosa, que és una cosa que no es pot descriure, perquè si tens prou paraules per descriure la vida és que no te l’aprecies prou. Ara fa un any que lluito contra la malaltia, he treballat, he lluitat, l’he ignorat, li he plantat cara… però soc humà: no puc flaquejar? El que passa és que ha arribat l’hora de la veritat: o la miro endavant o la miro endarrere; i ja se sap, s’ha de plantar cara!